Els que ens acompanyen

Penso que no sempre valorem com tocaria la importància de la gent que tenim al nostre voltant: parella, família, amics. Tots tenim un seguit de persones, a les quals ens uneixen llaços d’estimació, sang o amistat, que són presents en els bons i mals moments i que ens ajuden i ens aconsellen. Com que donem per fet que han de ser-hi, que ens han de donar un cop de mà, potser no som capaços de valorar la importància que tenen per a nosaltres quan ens empenyen cap endavant i ens ajuden a ser qui som. I sovint, és a aquestes mateixes persones properes a qui toca el rebre quan la cosa va malament, o amb qui més ens discutim al llarg de la vida. És més habitual tenir desavinences i xocar amb la parella o els pares, per dir alguna cosa, que amb la gent del carrer a qui no coneixem. I no per això els llaços que ens uneixen a aquesta persona amb qui topem es trenquen, sovint fins i tot al contrari, es consoliden una mica més. Els canvis en la nostra manera de ser i de pensar (tot i que al llarg de la vida som la mateixa persona, no sempre pensem i actuem igual), fan que aquestes persones que ens acompanyen no siguin immutablement les mateixes. Els camins vitals ens porten a compartir un viatge molt intens amb algú que, amb el temps, deixem de veure i esdevé un vague record. Amb tot, aquestes persones han tingut un pes important i la seva petja queda per sempre en nosaltres. És per això que penso que val la pena demostrar tant com puguem a totes aquestes persones rellevants la nostra estima, fer-los-ho saber i agrair la seva presència en bons i mals moments. Els altres (que també podem ser nosaltres per altra gent) ben segur que ho agrairan.