Vacances d'agost

S’acaba juliol i ja tinc les vacances d’agost programades. Si us he de confessar la veritat (ja sabeu que només dic mentides grosses; si han de ser petites no m’hi poso), ja fa un parell de setmanes que en faig, primer fent una volta per una Andorra antiga i després fent una bona passejada per l’Alguer, ciutat que, només d’oïda, vaig conèixer per primera vegada quan, en un examen, em van preguntar en quins quatre estats es parlava en català (no me’n vaig pas descuidar d’Andorra, tot i que no hi havia posat mai els peus ni havia tingut el pensament de posar-los-hi, però no vaig pensar en Itàlia ni per santa casualitat, que és una de les santes més santes, a banda de santa paciència, que conec).

Però ara venen les vacacions d’agost, amarades de suor i plenes de sopars i tocs a la fresca (una fresca imaginada que en realitat és una xafogor infinita a la vora del mar o un refredament sobtat en qualsevol terrassa de muntanya) amb els amics. Enguany m’ha costat molt decidir-me, els dubtes cada any són més profunds i la calor d’aquest juliol fastigós i enganxós m’ha afeblit encara més (suposant que n’hagi tingut mai) la capacitat d’anàlisi i reflexió. Volia revisitar les terres de Castella, però si a Andorra he estat a punt de rostir-me les celles, allà puc arribar a bullir a les terres grogues del Cerrato o a levitar amb Santa Teresa als afores d’Àvila o a agafar un cop de calor ballant amb l’estudiantina a la Plaza Mayor de Salamanca abans d’entrar a calmar la set i la gana al Cervantes... També m’atreia la possibilitat d’anar a enfarinar-me de sorra i de pixats de turista vora mar; tant se val on: a qualsevol racó del cap de Creus, en una pineda propera a cala Estreta, a la platja dels Micos de Caldetes, al passeig del Callao de Mataró, al racó més amagat de qualsevol dels racons del Delta, a Cotlliure (sempre Cotlliure), a l’Illa de Ré, a Las Negras o a Agua Amarga, a Cambados o a Combarro, a Sant Sebastià (de l’Hòstia, que deia un que no entenia allò de Donostia) o a Pasai Donibane...

Però no he de complir mai el meu somni i em quedaré a Andorra, com a mínim, fins a la tardor, car també soc maniàtica i estranya, i estimo a més sense cap desesperat dolor el poc de fresca que m’ofereix aquesta meva segona pàtria.