Ficus

Avui m’agradaria transfigurar-me, durant un parell d’hores, en el ficus que decorarà la sala de reunions de la Moncloa on es trobaran avui el nostre Cap de Govern amb el Presidente dels espanyols, per parar-hi l’orella. No per res en especial: pura curiositat, digueu-li’n xafarderia. Imagino que en aquesta mena d’encontres hi ha d’haver una mica de tot, small talk, confidències, revelacions i, si s’escau, secrets d’estat. S’asseuran en aquells butacots que sembla que se t’hagin d’empassar i que, com a primer efecte, fan que s’escurcin els camals dels pantalons i ensenyis els mitjons i mitja cama als fotògrafs de premsa: en aquest punt, cal estar alerta. Primer, parlaran del temps. Anava a dir “per trencar el gel”, però ara me n’adono que aquesta imatge no és prou escaient. Que si a Andorra fa més fresca, amb això de les muntanyes. Doncs la veritat és que no, presidente. Si fa no fa com aquí. Vaja. I com tenim les negociacions amb la Unió? Anem fent. Poc a poc i bona lletra. Ja veurem com acaba. Bé. Començo a posar-me nerviós —bé, tan nerviós com pot posar-se un ficus. Parlaran d’alguna cosa suculenta o no? De la policia patriòtica, per exemple? És només qüestió de tenir una mica de paciència. Però això del ficus no ha estat gaire bona idea. Fa dies que no m’han regat, noto. La sensació no és gens agradable, com un ofec continu. Em falta aire. I hi ha una cosa que em rasca les fulles de dalt. Ostres, un micròfon. Coi de Villarejo. Ni des de la presó se’n pot estar. Els de seguretat han fet una última repassada, tot just quan se’n van els fotògrafs. Este ficus, que se lo lleven, coño, diu el que mana.