Tres-cents kilòmetres

No seré pas jo qui posi aigua al vi a la decisió d’unificar el forfet dels dominis esquiables, que, fins a nova ordre, ha estat la gran notícia positiva de l’estiu i l’hem d’acollir amb entusiasme, perquè per una vegada es fa honor a la llatinada que el país té com a lema. En tot el que signifiqui simplificar gestions i evitar maldecaps a la gent sempre m’hi trobaran a favor, perquè prou que ens compliquem la vida amb coses absurdes, amb normes, reglaments, directives de tota mena, concebudes per tocar el botet al personal. Ara, que el que m’ha sorprès de la feta ha estat una de les informacions complementàries per vestir-la, especialment aquella que diu que el nou forfet donara dret a un domini esquiable de tres-cents kilòmetres, que no sé d’on surten però que bé deuen ser-hi. És pura geometria —agrimensura— recreativa, com quan et diuen que si dobleguessin un full de paper DIN-A4 103 vegades (és impossible fer-ho més de dotze, de fet), el gruix que aconseguiríem seria el diàmetre de l’univers observable (noranta-tres mil milions d’anys llum). Però que dins dels límits reduïts del país surtin tres cents kilòmetres de pistes és que són molts kilòmetres, com quan et diuen que una cèl·lula qualsevol té a dins dos metres d’ADN: si els féssim per carretera, podríem arribar fins a Vinaròs, o a l’Andorra de Terol, o a Jaca, a la capital del Bearn, Pau, o ens quedaríem a les portes de Montpeller després d’haver passat per Besiers, a veure els descendents dels germans del padrí que hi van anar a treballar a la vinya perquè aquí les passaven magres.