.

x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
DIARI TV MUSIK
La tribuna

Concòrdia, quilòmetre zero

La solució als problemes no és a Dubai, sinó a la mirada dels andorrans inquiets
Actualitzada 20/07/2022 a les 06:25
    Cerni Escalé
El meu interlocutor em mira amb ulls cansats mentre li parlo de Concòrdia. Em diu que ell ha bregat moltes batalles (polítiques, i sé que és cert), que n’ha vist de tots colors i que als andorrans no ens interessa operar canvis profunds al país. Em parla d’una espècie d’inèrcia, d’una força de gravetat inalterable i atàvica que opera entre el Runer i les nostres serralades septentrionals. És com un braç invisible que ens empeny als recursos de sempre i a la desgana. És un fenomen físic que no apareix a cap llibre, però és ben sabut, diu, que ens inclinem pel guany ràpid, pel que és fàcil per davant del que és sostenible o del que és just.

Fa molts anys ja, massa anys, que quan pensem en solucions per millorar la qualitat de vida a Andorra ho fem únicament en clau econòmica, i molt particularment en clau d’atracció inversora. Volem, ras i curt, que vinguin de fora a solucionar-nos els problemes. No és d’estranyar, perquè des dels anys cinquanta que corrues d’estrangers han vingut a comprar-nos forfets i formatges, a omplir (i més tard a buidar) comptes corrents i a mudar-se, per impossibilitats de la pell, els vestuaris. Hem passat de vendre els nostres productes a plantejar-nos de vendre la plaça als nostres mercats. Gradualment, inadvertida i sibil·lina, estem començant a vendre’ns les cases i els boscos. L’amenaça, embrionària i terrible, és que segueixin els recursos col·lectius: que noves condicions de construcció en alçada privatitzin el sol i les vistes, que es redueixin places i parcs (la majoria dels quals estan en terrenys privats), i que la densitat posi en risc els abastiments.

Estem en venda i estem vivint també una desandorranització progressiva del país. És un perill ominós, perquè el nucli de la nostra identitat no és el gran Carlemany o la bandera, sinó el territori i les tradicions. Paradoxalment, en un escenari d’alta porositat inversora, les administracions públiques andorranes s’han patrimonialitzat molt poc, concentrant-se més aviat a alimentar el creixement turístic i comercial, o a trobar noves formes d’obrir el mercat. És inevitable pensar, quan el Govern manifesta la voluntat de comprar immobles per un valor d’onze milions d’euros, en els mil milions d’euros d’inversió en immobiliari per part de no residents que Andorra ha rebut durant els darrers deu anys. La solució proposada pel Govern, malgrat ser lloable, equival a l’u per cent del nostre problema: serveix de poca cosa sense limitar la inversió forana.

Hi ha, en el discurs públic, un abisme entre el que Andorra diu i el que Andorra fa. Parlem de créixer a poc a poc, però esbatanem les portes al capital estranger. Embastem els tríptics d’Andorra Turisme amb paisatges d’harmonia natural i de silenci, però permetem, fins i tot donem incentius, a la construcció desenfrenada. Parlem de les virtuts del nostre patrimoni alhora que enderroquem les v(b)elles cases i desprotegim els entorns, amb paràmetres edificatoris que han jubilat la pedra i la pissarra.

Andorra no necessita una revolució jacobina, necessita canvis específics però profunds i, sobretot, persones que se l’estimin. L’altra cara de la mercantilització i de la inversió estrangera és l’emprenedoria. És recuperar la visió dels nostres avantpassats quan van saber detectar l’esquí als pendents de les nostres muntanyes i l’oportunitat financera. És l’esperit de les hores llargues al comerç dels primers propietaris, catalitzat cap a projectes que aquesta vegada hauran de ser de naturalesa diferent.

La solució als problemes d’Andorra no la trobarem a Dubai, sinó en les mirades d’andorranes i andorrans inquiets: en nous projectes que confegeixin imaginació, coratge, astúcia i capital. El Govern pot aportar el darrer d’aquests ingredients, i no cansar-se d’exhortar els altres. Pot teixir aliances amb la societat civil i amb els operadors econòmics per crear un autèntic parc d’innovació, amb un viver de projectes autòctons i singulars al centre. Pot constituir un fons d’inversió per a aquestes empreses i desplaçar la recerca al centre de l’agenda política, creant un ecosistema universitari que prioritzi la qualitat. Tot això es pot fer sense renunciar a la inversió estrangera puntual, però únicament quan aquesta no substitueixi el teixit productiu andorrà.

Andorra es troba en una cruïlla, i en les cruïlles una passa en una direcció o una altra acaba duent a milers de quilòmetres de distància. Haurem de prendre decisions valentes. Hem d’entrar al mercat europeu, amb la possibilitat que la nova inversió ens desplaci, o trobar altres alineaments amb l’exterior des de l’educació, la cultura i la recerca? Volem més de tot (habitants, turistes, compradors) o trobar progressivament un equilibri amb el territori, fent el possible per augmentar la despesa dels visitants al país, des de la cura per les persones que l’habitem? Realment cal continuar construint i venent per defecte, o podem retornar al creixement ordenat d’antany, quan les famílies andorranes se sentien orgulloses de preservar les seves propietats?

El nostre pitjor enemic és la crítica gratuïta i el desinterès. És pensar que no hi ha alternatives i que mesures com ara instaurar estrictes criteris de sostenibilitat ambiental o tornar al sentit d’escala del país, ambiciosament i amb prudència, és fer combregar amb rodes molí. Quina sort poder apel·lar al caràcter mil·lenari de les valls: a la integritat, el seny i la concòrdia.
Etiquetes
Veure’n més
21
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2022 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts