Creat:

Actualitzat:

Hem arribat a divendres i encara som vius. Ep, que això té mèrit. Entre la calor-calor, la inflació sense control, els conflictes pels límits del domini indivís, contractacions i licitacions de cicles de conferències estem distrets, amb l’ànim alerta, potser estimulats per un rajolinet d’adrenalina i així evitem el col·lapse multiorgànic. És una sort, certament. I ahir, llegint el diari, em va sorprendre la notícia (bé, no és que em sorprengués, és que em va enxampar amb la guàrdia baixa) que alguns membres de la troupe del Cirque du Soleil, fora de l’horari laboral, feien el saltimbanqui de franc pel centre de la capital. Sempre he pensat què fan els artistes solars durant les llargues estones d’inactivitat. Llegir? Veure sèries? Passejar? Aprendre català? Escriure una novel·la sobre la seva experiència? Reproduir-se? Tot podria ser. També és natural que, essent joves fibrats i sanguinis decidissin distreure el turistam fora de programa. També és lògica —vistos els antecedents i la tradició del país— l’actuació d’un agent de circulació, que els va aturar en plena representació improvisada. Andorra és, en matèria d’ocupació de l’espai públic per qualsevol mena de manifestació que se suposa artística, un país ferotgement calvinista. Vist el que hi ha per d’altres ciutats, amb tota mena d’estàtues humanes, monjos en suspensió, guitarristes pesats que només saben tocar allò d’Aranjuez, percussionistes obsessius, combos andins, sopranos amb radiocassets escanyats i pidolaires amb acordió no puc pas dir que facin malament. Qui vulgui pols, que vagi a l’era.

tracking