La canongia

M’he estat mirant amb gran atenció i un puntet d’enveja els requisits i criteris de selecció que la Generalitat demana per al càrrec que tan generosament proveeix per a la figura del delegat a Andorra. És una bona mostra d’elegant prosa administrativa en català contemporani —del burocratès, en feliç invenció del Pau Vidal. Hi ha incentius llaminers, certament —les 90.000 piastres de salari (més unes vagues indemnitzacions en concepte «d’equiparació del nivell adquisitiu»— i no dubto que entre els quadres i satèl·lits dels partits que ara governen hi haurà corredisses, trucades, travetes i cops de colze per aconseguir la plaça, adduint tota mena de mèrits i competències. El procés de selecció —que serà decidit per cinc persones humanes sense pietat— es basarà sobretot en una entrevista i l’anàlisi del currículum dels candidats, que han de demostrar un bon coneixement del país, història i connexions amb els veïns del sud. Esperem que el que apreciï el sanedrí avaluador siguin experiències concretes, sòlides i no pas haver pujat a esquiar un parell de vegades cada any. A l’afortunat me l’imagino encarregant, ben estarrufat, la targeta de visita. «Delegat del Govern de la Generalitat a Andorra». Fa patxoca. Però ja el planyo, perquè pujar a Andorra a fer d’enllaç amb el govern català pot semblar-nos una canongia, però no ho serà. Perquè si vol fer-la, tindrà feina i no se l’acabarà. Caure simpàtic, ajudar en el que es pugui, eliminar suspicàcies, projectar i construir ponts de veritat (no tibetans, si pot ser) i el més difícil de tot: alimentar i atipar amb una dieta equilibrada l’exèrcit de trols, ressentits i quintacolumnistes que personificaran en la figura del nou delegat l’ase de tots els cops.