Creat:

Actualitzat:

Què m’ha passat? Què s’ha fet malbé? Quan era petit, els resums televisius del Tour de França que feien al vespre, després de les notícies, em fascinaven. Més tard, els finals d’etapa en directe, a l’hora de la migdiada, eren un prodigi de realització, en aquell estrany estat alterat de la consciència que és la migdiada atenta. Fins fa uns anys, no me’n perdia cap etapa. Ni aquelles tan planes i ventades del nord, ni les del Massís Central, ni les dels Alps, ni les del Pirineu, ni les contrarellotge, ni les cronoescalades. Estava al cas de les classificacions, de la general, la per equips, la de la muntanya, coneixia els equips pels colors dels mallots. Els dies de descans em semblaven estranys, inoportuns, innecessaris perquè trencaven el ritme de la prova. Eren els temps heroics de l’Eddy Merckx, de Poulidor, de Roche, de l’Induráin, de Riis, de Pantani, fins i tot de Lance Armstrong. Fins i tot alguna vegada havia anat dalt d’un port de muntanya, sota una assolellada èpica, a veure’ls passar, conscient que havia vist desfilar durant uns segons uns fugaços personatges de llegenda. I de sobte, sense cap causa concreta, em va deixar d’interessar. Gairebé d’un dia per l’altre. Em sembla que no hi té res a veure la lluita contra el dopatge, quan la prova diu que va tocar fons. Simplement —com en tantes altres coses a la vida— vaig girar full, sense penediment però tampoc amb nostàlgia. Ara no sabria dir el nom de cap ciclista en actiu, ni per on passen, ni absolutament res. Com si no existís. Desinterès màxim, abúlia, indiferència total. És greu, doctor?

tracking