El fundador

El fundador d’una empresa familiar sol ser un personatge irrepetible, d’aquells que trenquen el motlle quan en couen un. És fruit d’una combinació de factors genètics i vitals. Sol ser un dels pilars de la continuïtat de l’empresa i un referent per a les següents generacions, si bé a mesura que aquestes transcorren el record pot anar minvant.

Sol ser un emprenedor, una persona d’aquelles que tenen ulls per trobar oportunitats on els altres no veuen res d’especial. I a més a més tenen la determinació per aprofitar-les; determinació que pot arribar a ser obsessiva. En moltes ocasions fa d’home orquestra, i quan delega ho fa de forma centralitzada, reservant-se l’última paraula en totes les qüestions clau. Sol reinvertir els beneficis, inclús un cop superada la travessia del desert inicial, i seguir un estil de vida relativament auster tenint en compte el que podria portar.

Igual que el doctor Jekyll i Mister Hyde pot tenir una doble personalitat, pot portar amb la llavor de la creació la de la destrucció.

La seva personalitat es veu reforçada per l’èxit en els negocis, i es pot arribar a creure infal·lible; oblidant el consell que l’esclau que portava la corona triomfal del Cèsar li deia a aquest a cau d’orella: “Recorda que ets humà.” Això pot arribar a fer que li passi com al grec Ícar, que volant es va acostar massa al Sol i va acabar ofegat al mar. Pot, per tant, necessitar escoltar al seu voltant alguns advocats del diable que facin contrapès als sí, senyor que el solen envoltar, i evitar així caure en la megalomania dels que es creuen superiors. La capacitat emprenedora no sempre va acompanyada de la gestora d’equips. El fundador no sempre té l’habilitat per reclutar i mantenir l’equip que necessita el futur de l’empresa.

Pot arribar a creure’s immortal. Encara hi ha empresaris que moren sense fer testament. Pot retardar el seu retir a la direcció o al govern de l’empresa més enllà de tota lògica, i morir amb les botes posades, com Thomas Watson, d’IBM, que als 82 va morir estant encara implicat en el negoci i en lluita constant amb el seu fill. El natural és que, igual que els artistes, vulguin continuar fins a l’últim dia; que l’acumulació de poder i resultats eviti posar en dubte la seva vàlua. Però amb la mort dels artistes acaba la seva obra, la de l’empresari familiar que té vocació de continuïtat a les següents generacions. De ben segur que estima els seus descendents, però inconscientment potser actua com el déu grec Cronos, que devorava els fills per evitar que l’enderroquessin.

La seva obsessió per l’empresa pot perjudicar la seva relació familiar, en oblidar els seus papers com a parella i progenitor. Pot intentar tractar la família com a l’empresa, és a dir, d’acord amb la meritocràcia en lloc de regir-se per l’amor i pel tracte igualitari. Pot, potser pensant que és el millor, posar en competència els seus descendents en allò que es coneix com una cursa de cavalls.

Per donar continuïtat al seu projecte el fundador ha de ser intel·ligent, valent i altruista. Intel·ligent per saber què és el més adequat. Valent perquè potser ha de prendre decisions difícils. Altruista per saber fer un pas al costat en el moment oportú.

En molts fundadors em trobo que no hi ha data prefixada per fer un pas al costat i deixar pas als continuadors. Els aconsello que el fixin, per reduir incerteses, i els ajudo a planificar la formació, avaluació i incorporació de la següent generació a la direcció, govern o propietat, segons sigui el més adequat per a cada cas concret.

* Jordi Tarragona, Conseller de famílies empresaries