.

x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
DIARI TV MUSIK
La tribuna

Joseph Roth, la finesa de l'observador

Va viatjar per mig Europa als anys trenta mentre es covava la serp totalitària
Actualitzada 29/06/2022 a les 06:08
La nostàlgia de l’imperi, la dolorosa pèrdua de la brúixola d’una escala de valors reconeguda i la immensitat dels canvis geopolítics que sotraguejaren aquell món van marcar amb ferro roent una generació de brillants creadors centreeuropeus. Afirmava Roth: “La meva experiència més inoblidable va ser la guerra (1914-1918) i la fi de la meva pàtria, l’única que vaig tenir: la monarquia austrohongaresa.”

Convençut de la força de l’atzar, va viatjar per mig Europa a la dècada dels trenta amb les antenes posades, mentre s’anava covant la serp totalitària dels feixismes. Corresponsal del Frankfurter Zeitung a París, apuntava el 1925: “Jo no escric el que es diu comentaris elogiosos. Dibuixo les faccions (irregulars) de l’època... Soc un periodista, no un reporter, soc un escriptor, no un fabricant d’editorials.” Joseph Roth (Brody, 1894-París, 1929), inscrit a la comunitat jueva amb els noms de Moisès Josep, ens va llegar un autèntic tresor en forma de llibres: Job, La cripta dels caputxins, La llegenda del Sant Bevedor, Anys d’hotel i, sobretot, La marxa de Radetzky (1932), la seva obra més universal, una novel·la de guerra, una obra mestra. Els protagonistes de les seves novel·les són antics combatents de la I Guerra Mundial, que al seu retorn són sacsejats per l’impacte d’una societat que no té res a veure amb la que deixaren. Fou un escriptor rutilant, amb reflexos de fina ironia i una gran facilitat per a la caricatura: la seva descripció d’un personatge sovint no precisa més que d’un parell de pinzellades.

D’Anys d’hotel són els següents fragments, representatius del seu àgil i incisiu estil literari:

–El vaixell dels emigrants: “Els jueus vells suen sota les seves precioses càrregues, fins arribar als grassos policies portuaris amb casc, magnífic exemple d’autoritat a mitges terrestre i marítima. Les seves rodones galtes rosades semblen il·luminades per dins, com si tinguessin a la boca un d’aquells fanalets de les festes estiuenques.”

–El vaixell dels emigrants es diu Pittsburgh: “Ara viatgen a Amèrica: una llibertat gran i bella espera els nens, una tomba a la seva anciana mare. S’hauran escapat d’Europa, el continent dels progroms, la policia, el mercat negre, el tràfic il·lícit de roba.”

–Viatge al Bàltic: “N’hi ha prou de contemplar la infinitud del cel i de l’aigua per a oblidar. El vent que agita l’esvàstica no en sap res. Les ones en què es reflecteix no són responsables d’aital profanació. Però els éssers humans són tan estúpids que ni tan sols contemplar l’eternitat els estremeix.”

–Melancolia d’un tramvia en el Ruhr: “Les ciutats entreguen els seus carrers a les poblacions veïnes [...] Hem arribat al nostre destí, molt semblant al lloc d’on venim. Es diria que ja no és possible desplaçar-se en l’espai, sinó tan sols en el temps, com si es tractés de la certa, inevitable i definitiva mort del darrer trosset de terra verge.”

–Magdeburg recordada: “En els carrers deserts els fanals argentats semblen ser allà més per complaure la pluja que per ajudar els vianants” [...] “Que tou es torna un amb els anys! Com més saps, menys confies en els sentits.”

–Bocets. El príncep Avalov-Bermont: “Aquest príncep és un plebeu rus que ha fet carrera militar. Té una veu aspra i ronca. Les síl·labes, breus i seques, semblen desfilar per acabar formant companyies de frases. El seu discurs és una desfilada militar; els seus gestos, ficticis exercicis de tir.”

–Rose Gent Schow: “Té l’expressió atractiva i seductora de les noies més morboses, una expressió que sembla eixida dels recòndits pecats dels somnis i destinada als pecats més somiats” [...] “ La gent ingènua és sovint venjativa.”

–Hotel Kopriva: “Està gairebé sempre ple. No obstant això, gairebé sempre és possible trobar-hi habitació. Perquè hi ha hotels en els que la llei de la geometria dels cossos sòlids queda abolida per una altra que resa: ‘On n’hi cap un n’hi caben dos.’”

–On va començar la Guerra Mundial: “A la tarda va venir a veure’m una noia, i en aquesta època les noies es feien trenes. Duia a la mà un gran barret de palla groc, i era con si hagués vingut a veure’m l’estiu, amb el fenc, els grills i les roselles.”

–Pel Volga fins Astracan: “Durant uns mesos tots viatjaren en totes les classes. Però ben aviat se separaren, gairebé voluntàriament. ‘Veu el que ha aconseguit la Revolució?’ em va dir un americà en el vaixell. ‘Els pobres s’amunteguen a sota i els rics juguen a dalt al seixanta-sis’” [...]

“El puixant alè de la plana cobreix els turons i el riu. Notes l’amargor de la infinitud a la boca. Davant els pujols i aquest mar sense ribes, et sents perdut i amenaçat.”

“Per a un ingenu d’un poble del Volga, el comunisme és civilització.”
“El paper matamosques, que va inventar un americà, i que de totes les benediccions de la cultura és la que més odio, se’m va aparèixer a Astracan com una noble obra humanitària.”

–Albània: “A la meitat del carrer hi ha apostat un policia de trànsit amb guants de cotó blanc per si de cas aparegués un cotxe.” [...] “Canten una cançó sobre les bananes per a demostrar que han vist món, i potser també per a expressar la seva profunda nostàlgia dels Estats Units, que abandonaren a causa de la seva profunda nostàlgia de Tirana.”

–Hotels. El xef a la cuina, Txecoslovàquia: “Dels 4 pobles que viuen en aquest Estat, txecs, alemanys, eslovacs i jueus, reuneix totes les seves qualitats positives: és treballador com un txec, metòdic com un alemany, imaginatiu com un eslovac i astut com un jueu” [...] “A vegades parla d’aquells temps (la Gran Guerra) i sempre que ho fa afegeix: ‘Els oficials del meu Estat Major menjaven millor que combatien.’”

–El patró: “Poques vegades obre la boca, ni tan sols per parlar. Si no tingués dents, ningú ho sabria.”
–La destrucció d’un cafè: “Una senyora, dempeus o asseguda, atenia la barra. Potser ni tan sols existia i era només un dibuix fet amb llapis de color carn sobre paper de seda.”

–La ciutat estranya: “Déu m’ha donat, per un costat, la suficient set de bellesa per imaginar incendis en l’horitzó i, d’altra banda, una ànima pietosa per apagar-los, que a més és capaç de commoure’s davant d’un temple il·luminat a la vorera d’algun camí.”

“El dolor és el més gran i més exitós moviment internacional i el seu llenguatge és tan universal com la música.”

–Grillparzer: “A Àustria no agraden els que tenen ulls que escolten (amb la sola excepció de Beethoven, que era sord).”

“Espanya ha estat molt propera a Àustria històricament. Els Habsburg són espanyols que van adoptar el caràcter austríac i van conservar els rituals espanyols (qui no sent les castanyoles en la percussió de l’inici de la Marxa Radetzky no té oïda musical).”

–“Tots jeuen sota l’herba: Beethoven, Bruckner, Stifter, Raimund, Nestroy, Grillparzer. Representar Àustria significa ser incomprès en vida, desconegut al morir i periòdicament retornat a l’oblit amb cada commemoració d’un aniversari.”

Joseph Roth, un genial observador de l’Europa d’entreguerres...
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2022 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts