Les coses acostumen a prendre forma una vegada cessen les hostilitats, dit d’una altra manera, després de la tempesta sempre ve la calma. Ens adonem que els debats que han evolucionat en lluites i fractures dins de Liberals eren confrontacions d’ideologies de manual entre les diferents faccions internes. En un debat de campanya a les últimes eleccions generals, un candidat destacat territorial de Liberals, immers en el projecte de d’Acord, ja va sol·licitar a la tele i en directe el vot per implementar un Govern socioliberal per enfrontar-se a DA. La resta ja la saben vostès: un engany de l’alçada d’un campanar, perpetrant una traïció en tota regla. Ara, llegim perplexos que l’ala dissident de Liberals crea una plataforma, grup o partit d’orientació socioliberal. En aquell darrer escenari a les eleccions generals volien però no podien... Tocar poder és eròtic i DA els va captar poderosament per conformar una majoria. Ara és quan s’abaixen les màscares i quan cadascú mostra el seu veritable tarannà. Els dissidents de Liberals que en el seu moment van avalar d’Acord no han estat mai còmodes en aquest partit i això des del minut zero. De forma coherent es van ajustant en el seu propi habitacle polític. Alhora una figura determinant de d’Acord abandona el PS. Es tanca doncs el cercle virtuós i es conforma un d’Acord 2.0, de centreesquerra amb un share ben determinat. És cert que liberalisme i socialdemocràcia poden conviure conjunturalment en una coalició forçada de partits, després d’un càlcul aritmètic postelectoral, però mai podran, per naturalesa, conviure en un mateix partit.