Creat:

Actualitzat:

Ara ja fa sis mesos reflexionava en un article d’opinió sobre els reptes del 2022. Em preguntava quins eren els propòsits de l’any nou i si podien ser assolibles. Ara ja a l’inici de l’estiu convindria fer balanç d’aquelles idees que dibuixàvem a la meta d’assoliments. Més enllà dels evidents desitjos socials, com anar al gimnàs, tenir més temps per a la família i amics o dedicar un moment a cuidar la salut mental de cadascú, hem de parlar dels reptes polítics que tenim com a país.

El primer tema a encetar, sense cap mena de dubte, és l’habitatge. Si fa sis mesos destacava que calia fer un estudi exhaustiu de les necessitats de la població en aquesta matèria, ara puc assegurar que és una necessitat real. Els preus d’habitatges de venda són desorbitats i els que marquen els lloguers esdevenen inassumibles per a un ciutadà amb el salari mínim. Si bé és cert que l’executiu ha proposat millores com l’obligació d’augmentar el salari mitjà amb el percentatge de pujada de l’IPC o també l’increment progressiu del salari mínim; és insuficient per lidiar amb el cost de la vida a Andorra. Per tant, el primer deure que tenim com a societat és posar tot el nostre esforç per solucionar l’habitatge, facilitant l’accés al mercat de lloguer, ajudant de forma directa els arrendadors i no pas els propietaris, com s’ha fet fins ara.

El segon punt que va associat amb la qüestió de l’habitatge és el de l’emancipació dels joves. Si bé comprovem com tenen una dificultat vinculada a la impossibilitat d’accedir a un pis de lloguer, també veiem les dificultats reals per accedir al mercat laboral. Les exigències per feines qualificades sovint són inassolibles per a algú jove i més si el salari voreja la precarietat. Hem de posar-hi solució per aconseguir que el jovent tingui garantit el seu futur. Els comuns tenim feina a fer en aquest sentit i hi hem de fer més esforços.

tracking