Eufòria

Reconec que vaig ser una dels centenars de milers de persones que el passat divendres vaig anar a dormir tard seguint la final del programa Eufòria de TV3. I que consti que no havia seguit abans cap talent show d’aquest tipus. Només una petita incursió en la primera edició d’Operación Triunfo i quasi forçada per l’alt seguiment que va tenir. Aquella edició em va agafar fora de casa i no la podia seguir però, al tornar, vaig haver de mirar els darrers programes perquè tothom en parlava i no podia ni seguir les converses!

A casa vam mirar el primer programa d’Eufòria, primer perquè les nits dels divendres a les televisions en obert (no estem subscrits a cap televisió de pagament. Sí, som una mica estranys, ho sé) no feien res especialment interessant, però també per curiositat. I ja ens va agradar la posada en escena. Com en tot, també hi ha coses que es podrien millorar o canviar si, com sembla, se’n fan més edicions, però això ho deixarem per als creadors del programa.

Una altra cosa que em va interessar va ser la diversitat dels setze concursants. Diversitat de gènere, d’orientació sexual, d’origen, de físic... i la naturalitat amb què se’n parlava sense haver de donar explicacions innecessàries. Setmana rere setmana s’han transmès missatges sobre la sororitat, el col·lectiu LGTBI+ o l’assetjament a les xarxes socials. Us recomano la lectura de l’article Eufòria, un èxit més enllà de les audiències, escrit pel periodista David Montufo en què en fa un repàs.

Em va faltar un punt d’inclusió a la diversitat funcional que van cobrir amb una interpretació amb llenguatge de signes en alguna cançó.

La transmissió d’aquests valors, que són una mostra de la diversitat en la qual es mouen els joves d’avui en dia, ens ha de servir als ja adults, que no vam tenir aquests referents per fer-nos-els nostres i per aprendre d’ells amb la mateixa naturalitat amb què ells ho viuen. Personalment, n’estic aprenent molt.