Crisi liberal

Les anades i vingudes dels partits a Andorra són èpiques. Neixen, es reprodueixen, s’escindeixen i desapareixen. Només cal fer un cop d’ull enrere i veure els noms que han anat passant de partit en partit o les evolucions i les fundacions d’aquests. Sens dubte, però, el serial que es viu a l’esfera liberal no deixa de sorprendre’ns i es preveuen nous capítols interessants. Sigui com sigui, i després d’escoltar els protagonistes de les dues bandes, trencades ara oficialment en dues faccions, Liberals i PA(llarés)CO(sta), és evident que aquesta situació no beneficia ningú. L’estratègia, o la no estratègia, d’uns i altres és i ha sigut pèssima. Després de viure una travessia pel desert i estar a punt de desaparèixer, un grup reduït entre el quals hi havia Gallardo, Pallarés i Costa, van decidir reflotar i el Partit Liberal, que es va presentar a unes eleccions pactant amb el PS i va acabar fent coalició de Govern amb DA. Amb expectatives de continuar sent decisiu els propers comicis, els focs d’artifici d’aquests dies aboca Liberals a fer equilibris de funambulisme: amb dos ministres però sense suport parlamentari. Pel que fa als PACO: tenen un grup parlamentari i una ministra però no partit. Ni uns ni altres surten beneficiats d’aquest joc de trons, tot plegat un sense sentit, que cap estrateg polític hauria previst ni aconsellat i que només posa sobre la taula que les anades i vingudes de les relacions personals i lluites de lideratges i poder són les que acaben desmuntant el castell fent saltar pels aires la formació.