El mes de juny acostuma a ser un període molt intens ja que hi conflueixen un seguit de condicionants que el fan especialment viu. Final de curs escolar, l’arribada del bon temps, el tancament d’activitats culturals i esportives extraescolars i, per tant, la realització dels seus pertinents festivals per mostrar el treball fet durant el curs, caps de setmana plens de certàmens a qualsevol de les parròquies, l’esport a l’aire lliure, els actes tradicionals i populars... hi ha tant per triar i remenar que es fa impossible poder escollir si no és en detriment d’alguna altra activitat en la qual també ens agradaria participar. L’organització de molts d’aquests esdeveniments no depèn exclusivament dels comuns, sinó també i fonamentalment d’entitats i associacions que ho fan d’una manera voluntària i altruista.
Aquesta gran riquesa que representa tot plegat també es converteix en un gran problema, ja no només per als que hem de triar què fer i on anar, sinó per a les pròpies institucions a l’hora d’afrontar el calendari i saber què prioritzen i en detriment de què. I en aquest moment és quan es constata clarament com són els nostres governants: malauradament els grans esdeveniments (ja siguin esportius o culturals) que ens venen de fora tenen tendència a passar per davant de qualsevol acte tradicional, dels que tenen una riquesa intangible pels valors que transmeten. En lloc de fer-les conviure, supediten una a l’altra. Quan un comú no és capaç de posar al centre de les seves activitats les tradicions i la identitat, és una institució que ha perdut l’ànima.