Olor de xeringuilla

Hi va haver un temps que les coses feien olor (bona o mala) i que les persones i els animals les oloràvem (o les flairàvem o, si més no, les ensumàvem, no fileu tan prim). Me’n vaig recordar fa poc, quan l’amic que m’envia flors de tant en tant em va fer arribar un ram de xeringuilla i el cap se me’n va anar més de mig segle enrere, quan la Roser nena ho tenia tot per aprendre i descobria el món i pudors i olors se li van encastar a l’infern del nas i se li van entaforar en raconets recòndits dels calaixets de la memòria.

A cals avis, on vivia, s’hi entrava per la taverna i tot feia fortor de vi de bota i de caliquenyos i, més endins, la pudor del vi es barrejava amb la de les trenes d’alls i els forcs de cebes, amb la de les patates grillades i els pebrots que s’assecaven. En arribar al menjador, la bravada del foc de la llar, sempre untada del greix de les xulles, de l’oli i sucre de les torrades llamineres o del torrat de castanyes i moniatos, atenuava els efluvis més o menys pudosos que sortien de la cuina: peix fregit i julioles a la brasa (com si, en comptes de ser a la Bisbal fóssim a Palafrugell), escudella que es podia tallar amb un ganivet, potatge andalús, bullida de col i patata, formatges i xoriços de mil i una pudors diferents. Però la festa arribava en obrir la porta que donava a l’eixida: olor de sabó d’olor (no cal que em perdoneu la redundància, en dèiem així), d’aigua fresca, de nispros i de llimones... i es feia festa major en passar el furriac i obrir la porta de l’hortell: la fragància dels préssecs de vinya i de la xeringuilla que esvaïa la pudor de colomassa, de gallinassa i de conillam del corral; l’olor indescriptible dels vuit rosers i els quatre clavells de poeta; la flaire de les faves i els pèsols envoltats de julivert-meu-com-t’has quedat, i del fang de les regues on, de dia, xipollejaven quatre cucs de terra, i de nit, unes quantes cuques de llum.

Ara quasi res fa bona olor i, com una pudor que per tot es fica, diuen que les coses “oloren a” no sé què (els deuen haver sortit nassos sense que jo me n’adonés) i tot plegat fa pudor de socarrim. Jo, però, encara tinc el privilegi de flairar totes les olors en una fotografia d’un ram de xeringuilla. Flaira, nas, que no en tastaràs.