Una història de lluita (II)

Continuem al segle XVII, quan significativament els filòsofs de la Il·lustració inclouen gradualment les persones amb discapacitat per donar-los un lloc dins la societat. Gràcies a Voltaire, Montesquieu o Rousseau aquestes persones seran considerades en alguns escrits com a iguals a la resta dels éssers humans, els filòsofs esmentats van establir que havien de ser tractades amb el mateix respecte i consideració.

Denis Diderot, figura decisiva de la Il·lustració, com a escriptor i com a filòsof, va redactar diversos escrits per sensibilitzar sobre la situació dels sord-muts i els cecs en la igualtat perquè l’educació fos accessible.

No va ser fins al segle XVIII que la integració de les persones amb discapacitat dins de la societat va començar a ser visible, els filòsofs, una vegada més, i les religioses van tenir un paper crucial al·legant que les persones amb discapacitat havien de ser estimulades i educades per poder arribar a ser més autònomes.

A partir del segle XIX, Victor Hugo, a través de les seves novel·les, va voler que la literatura fos un mirall de la vida universal i va integrar personatges amb discapacitat, sent el més famós Quasimodo, el geperut de Notre-Dame. Durant aquest mateix segle, en l’àmbit mèdic apareixen les primeres pròtesis funcionals fetes de cuir bullit, això suposa un pas més cap a la inclusió de les persones amb discapacitat i la seva autonomia personal.

Al segle XX la creació de les primeres lleis per a les persones amb discapacitat i els moviments associatius van veure la llum per a la defensa dels seus drets i així poder passar a ser incloses de manera més concreta dins la societat, amb accés a l’educació, i també va poder permetre crear els primers serveis per assistir les persones dependents i poder integrar-les el màxim possible dins de les seves limitacions i permetre’ls continuar vivint normalment intentant potenciar le seves capacitats i autonomia.