Nivell inferior

Deia ahir l’Ara, de Barcelona: “El regidor de Turisme de la ciutat, el socialista Xavier Marcé, s’ha pronunciat avui en una línia diferent i ha defensat atraure un turista de més ‘qualitat’, i com a pas clau en aquest camí proposa que els hotels de la ciutat apugin les tarifes.” Deia que, com que els hotels s’havien vist obligats a reduir preus, això s’havia traduït en l’arribada de turistes de “nivell inferior”. No, no ho ha proclamat cap dels nostres hotelers ni els responsables de la política turística d’Andorra, i és cosa d’agrair. Però cada cop que algú parla de turisme de qualitat –i aquí ens n’hem fet un fart de sentir-ho–, el sintagma porta implícita una terrible contrapartida. Si no és de qualitat, el turisme serà de no-qualitat. És difícil trobar-hi un antònim precís. Els diccionaris proposen mediocritat o indiferència. Potser el terme perfecte sigui aquest “nivell inferior” del regidor Marcé, que ens sona tan estrany, tan violent, tan supremacista (i més encara en algú que es proclama socialista). T’ho miris com t’ho miris, és una expressió vergonyant, d’un classisme insuportable. Què més voldríem tots que ser rics, viatjar sense mirar els preus, dinar i sopar al restaurant cada dia, i no pas endrapar un trist sandvitx i una sarsaparrilla en un banc públic abans d’entrar a veure el Cirque. Però un compte corrent sense angúnies no et fa millor persona, no fa que tinguis ‘més qualitat’. No cal posar exemples. Que es treguin la careta. Que diguin: “Volem que vinguin turistes amb quartos i no pas els arreplegats.” Haurem fet abans i tothom ho entendrà perfectament.