Anem al mico

Com que es tracta de tenir-nos mansois i relativament acollonits, cosa que ens fa de més bon controlar, des de fa uns pocs dies que comencen a aparèixer –primer amb comptagotes i després amb un doll continu– dades i notícies sobre una nova epidèmia, que tècnicament és una zoonosi. Senyores i senyors, amb tots vostès, la verola del mono. O la pigota del mico, que el català és llengua riquíssima en sinònims i varietats dialectals. Eliminada des de fa dècades la malaltia original, ara en tenim una franquícia africana, de la que se n’han començat a reportar casos a Anglaterra, també a Portugal i alguns a Madrid. Com és natural, les autoritats sanitàries s’han afanyat a relativitzar-ho tot perquè estiguem tranquils: no és malaltia de transmissió sexual (oh, quin gran alleujament), i es previndria amb l’administració de la vacuna contra la verola comuna que, per sort, cap als anys vuitanta del segle passat va deixar de fabricar-se, però que imagino que no costaria gaire de recuperar, perquè va ser la primera (i molt rudimentària, als inicis) vacuna que es va aplicar en massa. Però mentrestant ja estem distrets una estona. Anirem seguint amb preocupació dades d’infectats, mapes d’afectació, amb la sensació incòmoda que aquella orquestra pandèmica que ha estat tocant sense parar durant dos anys comença a afinar els instruments una altra vegada. I encara rai que, com a pecadors que som, ja fa un temps que ens vam penedir de tot el penedible. Tot això que tenim.