Darwin i l'evolucionisme avui

El fet que tots els éssers vius, animals i plantes, tenen un principi comú i al llarg del temps les inicials característiques han anat canviant fins a l’aspecte actual és quelcom ben conegut, és l’anomenat evolucionisme que ningú discuteix.

No obstant això, cal recordar com ha entrat aquest principi en la nostra cultura i qui n’ha sigut el responsable. Valgui acceptar que fem un petit homenatge a l’home descobridor i impulsor Charles Darwin, ben conegut avui per tothom com a pare de l’evolucionisme.

Abans del segle XIX, sota la influència de l’Església i el llibre sagrat La Bíblia, hom creia que Déu ho havia creat tot tal com ho coneixem ara, des del principi dels temps. Qualsevol opinió contrària no era acceptada, sinó més aviat era considerada contrària a la veritat de Déu.

Per pures observacions empíriques imperava la teoria de la generació espontània i de la immutabilitat de les espècies, que són les mateixes avui dia que les creades per Déu al començament. Carl Linneé (1707-1778) i el comte G. L. de Buffon (1707-1788) creien que les variacions observades eren provocades per la influència del temps, les forces de la naturalesa i la mà de l’home. Així, deien que un ase és un cavall degenerat(?), per exemple.

El primer evolucionista teòric positiu fou el biòleg francès Jean Baptiste Pierre Antoine de Moner, cavaller de Lamark (1744-1829). Provenia d’una família noble empobrida de la qual va heretar el títol de cavaller de Lamark i així signava totes les seves obres.

Inicialment va entrar a l’exèrcit francès a la Guerra dels Set Anys contra Alemanya i es trobà a la batalla de Fissinghausen, envoltat pels contraris, on tots els oficials i suboficials havien mort. Lamark va tenir el valor de mantenir el lloc fins a l’arribada de reforços. Aquest gest li valgué l’ascens immediat per mèrits de guerra a oficial. Més endavant en un torneig a Tolon li van provocar una ferida al coll, per la qual cosa va haver de deixar l’exèrcit. Aquests esdeveniments el van obligar a canviar el sentit de la seva vida i començar a dedicar-se a la botànica. Als 34 anys publica l’obra magistral Flore francaise, que va tenir molt bona acollida.

En aquesta època s’inicia la Revolució francesa i els extremistes volien destruir el Jardí del Rei. Lamark va convèncer el govern de mantenir el jardí i convertir-lo en un Museu Nacional. Ell es va encarregar als cinquanta anys d’ensenyar insectes, cucs i animals microscòpics. La seva dedicació era contínua i entusiasta, passant hores al microscopi intentant estudiar els animals i escrivint set volums del llibre Les Animaux sans vèrtebres (invertebrats). A partir de l’any 1819 comença a perdre la vista fins esdevenir completament cec. Va continuar donant classes del braç de la seva filla i l’últim llibre li va dictar. Morí a París el 1829, essent enterrat en un racó del cementiri de Montparnasse, pobre i desconegut.

Aquest home científic nat i gran treballador ha passat a la història com a creador de la teoria evolucionista. El seu llibre Philosophie zoològiques, publicat el 1809 (any del naixement de Darwin), afirma que els éssers vius es van originar a partir dels microbis i que es veu una tendència a un perfeccionament constant. També afirma que l’ús freqüent d’un òrgan el desenvolupa i engrandeix. Exemple de les girafes que de tant estirar el coll per menjar dels arbrers, l’estiren i ho transmeten als descendents.

Paleontologia científica. El llegat del temps a la biologia ens el documenta amb els fòssils. Sí, aquests, com a restes d’éssers vius, avui ens recorden els originals. Actualment es pot deduir el canvi efectuat en el temps. Qui va fer atenció i desenvolupar la paleontologia va ser G. L. Cuvier, cridant l’atenció d’èpoques passades on els animals de llavors no tenen descendents actuals. Crea la teoria del fixisme, que significa que les espècies són immutables. La paleontologia ens ajuda a entendre per què fòssils dels cavalls avui sabem que tenen 60 milions d’anys, i els exemplars eren petits com un gos i tenien cinc dits a les potes.

Cal dir ara que els estudiosos de la naturalesa es van aproximar a allò que avui coneixem com més a prop de la veritat. Tant Lenneé com Buffon i Lamark van posar els maons sobre els quals altres investigadors construïren la verdadera teoria de l’evolucionisme. Ni el fixisme, ni la generació espontània, ni les idees de Lamark (que els caràcters secundaris s’hereten) són certes.

Va ser Charles Darwin (1809-1882), nascut d’una família anglesa de metges benestants, qui va posar els fonaments de dita teoria sobre l’evolució dels éssers vius. Ara ho veurem.

Darwin, influenciat pel seu pare, va iniciar estudis de medicina a Edimburg que no li van agradar i ho va deixar. També sota influència familiar passa a estudiar per la vida religiosa anglicana i també ho va deixar a favor de la biologia. En aquest temps i sota la influència del tutor, professor de Cambridge John Estevens Henlow, es va entusiasmar, i més després de llegir el llibre de Humboldt referent als viatges de recerca i investigació per Amèrica del sud. Per recomanació de Henlow va parlar amb el capità Robert Fitz-Roy, que cercava un naturalista per fer un viatge al voltant del món amb un vaixell, Eagle, un bergantí de 10 canons per banda i 25 metres d’eslora. Els dos van acceptar enrolar-s’hi immediatament.

Inicialment Darwin es marejava molt, així que havia de restar estirat vàries hores al dia. La vida a bord era dura, però Darwin es va adaptar a un vaixell de guerra. Consistia a llevar-se de bon matí i a cada escala explorava la terra portant a bord idees i mostres de plantes i animals que després dissecava i dibuixava fent un verdader llibre de bord catalogant-ho tot. La volta al món va durar prop de cinc anys. En cada escala enviava a casa seva cartes amb les troballes que la seva dona Emma s’encarregava de comunicar als biòlegs coneguts de Londres.

A Darwin li va cridar l’atenció el fet que en illes com les Galápagos, les Cocos, etcètera, hi havia animals molt semblants però amb característiques diferents i també plantes. Era com una adaptació al medi ambient d’una estirp comuna per l’obligat aïllament. També va notar a la Terra del Foc de l’Argentina que hi havia gent que no tenia fred. En aquesta zona la picada d’una xinxa li va inocular un tripanosoma causant de la malaltia de Chagas de la qual va sobreviure però restaren seqüeles per sempre més, com cansament i febres esporàdiques.

En arribar del gran viatge (octubre de 1836) l’esperaven molts científics assabentats per la seva dona a través de les cartes i el van rebre com un heroi. Inicialment s’instal·la a Londres però degut a la seva delicada salut compra una gran casa a Dawn, al comtat de Kent, gràcies a l’herència de son pare, on va romandre tota la vida. Allà hi va traslladar tota la seva col·lecció d’animals, dibuixos i escrits del viatge per classificar-ho i escriure el primer llibre, Diari, la primera edició del qual es va vendre en pocs dies i altres edicions també van esgotar les existències poc després de sortir a la venda.

Un altre investigador, Alfred Russell Wallace, des de les Moluques li va escriure manifestant estar totalment d’acord amb la seva teoria de la selecció natural de les espècies, i li va dir que estaria disposat a defensar-ho amb ell allí on fos i també a lluitar per la seva paternitat (la de Darwin) de l’esdeveniment científic.

L’estudi complet de tota la gran documentació del viatge va durar molts anys (23 anys) de reflexió i originà el gran llibre Origen de les espècies per mitjà de la selecció natural i conservació de les espècies més afavorides per a la lluita per la vida. El 1876 va resultar ser un best-seller i en 24 hores es van vendre només a Anglaterra 16.000 exemplars. Totes les espècies tenen tendència a augmentar en progressió geomètrica però al final resten sempre el mateix nombre, que són els supervivents més aptes per a la lluita per la vida, o sigui, els més dotats.

Aquesta és la base de la teoria de l’evolucionisme. Posteriorment s’ha completat amb el descobriment de les teories de l’herència de Gregor Mendel (1822-1884), el coneixement dels cromosomes, els gens (Morgan) i les mutacions, per Hugo de Vries. Una llaga llista de pensadors ha aportat modificadors a la base descrita per Darwin, que explica el procés de l’evolució com són mutacions fortuïtes, combinacions de gens, selecció natural, necessitats de l’organisme i aïllament.

La mort de Darwin a casa seva a Kent va ser un reconeixement nacional anglès i a la ciència d’occident. El seu cadàver amb un taüt de roure blanc va ser portat a les espatlles dels savis del moment i enterrat a la badia de Westminster el 26 d’abril de 1882, tenia 73 anys. La tomba de Darwin és pròxima a la d’Isaac Newton i Charles Lyell. Al funeral assistiren centenars de persones de tot el món.

El savi Theodosius Dobzhansky, responsable de la genètica moderna, va deixar escrit: “Res té sentit a la biologia sense la llum de l’evolució.”