A-de-ena

Diumenge vinent s’acaba el termini perquè els propietaris de gossos puguin fer de franc la inscripció al cens d’ADN per a cànids. A partir de dilluns, els comuns tancaran la generosa aixeta padrinal i hauran de ser els àmons els que paguin la prova –que en teoria és obligatòria per a tot gos que visqui i defequi en territori andorrà. Des que es va identificar l’àcid desoxiribonucleic com a contenidor de les instruccions genètiques que ens fan ser com som i no d’una altra manera, la seva aplicació en la identificació de tifes de gossos és potser l’última que haurien pogut imaginar els premis nòbels Franklin, Watson, Wilkins i Crick, els descobridors de la funció de la doble hèlix. Sí: serveix per estudiar malalties hereditàries, per identificar criminals i per establir vincles de parentiu entre mòmies egípcies, però també per multar l’incívic humà responsable del Toby, que prou pena té. Que només dos mil dels quissos andorrans –que fàcilment seran deu vegades més– tinguin amos que s’hagin prestat voluntàriament a formar part del cens diu molt a favor de l’esperit lliure i el caràcter indòmit de l’andorrà d’avui, que comparteix mateix alè àcrata que va impulsar els que van incendiar el castell de Bragafolls cap al 985 i que va fer que resistíssim més de dos segles als intents de ser sotmesos al règim feudal. Que es comença pels gossos i s’acaba identificant el personal per les restes de saliva deixades a les burilles que molts fumadors, amb aquella alegria, van escampant per tot arreu, com si fossin llavors de grandalla.