Reserva de la biosfera: Que és? Ho volem?

Amb les paraules reserva i biosfera ens fa l’efecte que anirem directament al paradís terrenal. Però cal saber que la figura de reserva de la biosfera no és una figura de conservació, sinó que és una figura de desenvolupament.

El 1968, la conferència de la biosfera organitzada per la Unesco posa sobre la taula la recerca de la compatibilitat entre la utilització i conservació dels recursos naturals, prefigurant el que avui anomenem «creixement sostenible», i sigui dit de passada, un concepte actualment polsegós que els països capdavanters en matèria de conservacionisme estan abandonant, senzillament perquè consideren el creixement en si mateix com a suïcidari. En aquell moment, però, semblava adaptat a les necessitats de l’època (fa 50 anys...)

Sobre aquest concepte, el 1976 apareixen les 57 primeres reserves de la biosfera, orientades llavors cap a la protecció de la natura i la recerca científica. Al llarg del temps canviaran de concepte i de funció i integraran un sistema de zonificació.

- Zona central: és un nucli que ja ha d’estar emparat per una figura de relativament alta protecció, com serien un parc nacional o un parc regional, o equivalent. En aquest nostre cas, estaria representada pel Parc Natural de la vall de Sorteny (2,3% del territori), pel Parc Natural del Comapedrosa (3,2%) i per la Vall del Madriu - Perafita - Claror (VMPC) (9% ).

Els parcs naturals de la vall de Sorteny i del Comapedrosa són parcs naturals comunals sotmesos a un pla rector per a la conservació de la natura. La VMPC és patrimoni cultural de la Unesco i no gaudeix de figura específica de conservació de la natura (ni tampoc està previst en la RB), sinó del patrimoni cultural. La Unesco només vetlla perquè les figures que gaudeixen del seu segell compleixin amb les lleis de protecció ja existents del país (el que hauria de ser evident, amb Unesco o sense). En el nucli central, doncs, ni més ni menys del que ja tenim.

- Zona tampó: està en contacte amb la zona central i el seu objectiu principal és de permetre el DESENVOLUPAMENT, EXPLOTACIÓ I APRENENTATGE de les tècniques de gestió per mantenir els ecosistemes seminaturals. A Andorra seria tot el terreny comunal llevat de les zones concessionades. No hi entra la propietat privada. Actualment, aquest territori està majoritàriament molt ben conservat, amb poques infraestructures, i representa la més gran superfície del país (60 a 70%). Passant a ser «zona tampó», esdevindrà una zona de desenvolupament experimental sota forma de «creixement sostenible» i emplaçat en un marc de gestió molt flexible (senzillament el que marquen les lleis actuals del país, ni més ni menys), on la interpretació del que es considera «creixement» i «sostenible» queda en mans de les administracions successives. Això significa que deixa la porta oberta a l’explotació d’aquesta enorme superfície. Avui dia, en aquests sectors comunals estan florint les infraestructures turístiques i es creen punts de massificació. Sí, vivim del turisme, ho sabem tots, però no caldria dotar aquests terrenys de reglaments específics, d’un marc legal adaptat, de veritables figures de protecció que actuïn com a barreres contra els abusos, que preservin el paisatge, que limitin el interessos privats? La figura de la RB no ho protegeix. En el passat aquestes zones estaven àmpliament utilitzades (ramaderia, fusta, carboneig...) i en depenia la supervivència del nostre poble. Per aquesta raó, ja quedava auto-protegit, per la supervivència. Actualment, davant dels potents interessos empresarials i d’una demanda d’espais i activitats en creixement, qui pot dir quina serà la tendència? Què considerarem que és sostenible, o no? Qui ho determinarà? Amb quins criteris?

-Zona de transició: inclou les propietats privades (totes les del fons de les valls i els cortals), i les zones en concessió (en gran part estacions d’esquí). L’objectiu principal és de mantenir i animar les poblacions locals o empreses a mantenir sistemes socioeconòmics d’utilització de les terres segons el model de creixement sostenible. Davant de la marea de formigó que estem vivint, de quines terres parlem? On són? i sobretot, on és la voluntat de canvi, de voler millorar l’entorn i el benestar de la població? On queda reflectit? No ho sé veure. No seria convenient en aquest cas millorar la nefasta llei del sòl que tenim? No seria convenient ajustar els plans d’urbanisme a nivell nacional de manera a tenir un paisatge més harmoniós i que li doni una plusvàlua sense necessitar la marca de RB? Amb més de 140 empreses immobiliàries, estem dient que volem fer una RB per millorar l’entorn, o només per aportar una plusvàlua al sector immobiliari? La zona de transició, RB o sense, té poc marge de millora.

La RB no és una figura adequada a les necessitats del país. La demanda de natura ben conservada està actualment a l’ alça. En aquest sentit, és més necessari dotar el país d’una xarxa de parcs nacionals i parcs naturals, amb uns plans rectors adaptats, per invitar el turisme a quedar-se temporades més llargues. És necessari oferir un paisatge, un entorn, uns espais urbanístics, uns serveis de qualitat, i evitar un creixement descontrolat que hipoteca el futur de les generacions venideres. El país dels Pirineus ha de ser capdavanter a mostrar el que és el respecte dels Pirineus.

Des que Ordino és RB, 32 tones de ferro han pujat a la carena de Peyreguils, s’hi ha obert una pista, s’ha creat un punt de megamassificació i s’ha privatitzat una carretera pública durant tot un any. S’ha firmat un pacte de socis per a la instal·lació d’un laboratori, on s’experimentarà amb material biològic de risc P3. S’ha captat la font de la pleta de la Serrera en el nucli central del Parc Natural de Sorteny, s’ha eixugat el riu de Sorteny en el seu naixement, per abastar d’aigua els nous habitatges que coneixen un creixement com rarament hem vist en la història del país.

Crear la RB amb nocions de conservació carques i obsoletes implica fugir d’una veritable i moderna figura de protecció que significaria una plusvàlua del nostre territori i una millora de la qualitat de vida de tots els que hi residim. Impulsar la RB és apuntar a vendre el país al capital estranger i encarir l’habitatge. Reserva de la biosfera o no, només volia aclarir certs punts per no deixar-vos enlluernar per aquest bonic nom.

* Marc Mossell Torres, Moviment AD.HOC