Creat:

Actualitzat:

Immanuel Kant va sentenciar: “Els nostres sentits únicament ens mostren una petita part de l’univers que ens rodeja. Els éssers humans estem limitats per la nostra pròpia percepció.”

Veiem tot el que hi ha o només el que volem veure? Fins i tot els filòsofs i teòrics més antics han especulat sobre l’autenticitat del que anomenem la nostra realitat.

La percepció d’un individu és subjectiva, selectiva i temporal. Subjectiva perquè les reaccions a un mateix estímul varien d’una persona a una altra, selectiva perquè el subjecte no ho pot percebre tot alhora, i temporal perquè el fenomen perceptiu funciona a curt termini.

El nostre cervell analitza, sintetitza, converteix i interpreta; és a dir, filtra. És aquí on entren en joc els anomenats biaixos cognitius: mecanismes que permeten desenvolupar models simplificats de la realitat. Com més complexa és la realitat que volem descriure, més complex serà el model de realitat i, per tant, més possibilitats hi haurà de ser incorrecte. Un model de realitat incorrecte és el que dona lloc a biaixos cognitius, com ara pensar que una persona negra és més perillosa que un blanc o sobreestimar la possibilitat de guanyar la loteria. Aquestes realitats són molt complicades i el nostre cervell intenta descriure-les amb uns recursos limitats, donant lloc a errors.

Si hom hagués de reflexionar sobre tots els assumptes del dia no faríem res. Per tant, el nostre pensament acaba utilitzant certes dreceres, formes fàcils de pensar que ens estalvien temps i esforç, com el fet de prestar més atenció al fet negatiu que al fet positiu, crear dicotomies, identificar recent amb freqüent o generar estereotips. El món, com a enorme caos, necessita ser ordenat al nostre cervell. És per això que les nostres percepcions difereixen d’un individu a un altre, si bé la realitat, malgrat tot, continua sent la mateixa. El repte consisteix a evitar convertir la nostra percepció personal en el nostre univers tancat.

tracking