Soc un privilegiat per viure en un poble petit i prou lluny de la carretera general que el parteix per la meitat com per no sentir el constant brogit del trànsit. Quan ara baixo a ciutat, parlo de Barcelona, on he viscut molts anys, no em sé avenir del soroll. Això que solc anar-hi en cap de setmana, quan la intensitat de la cosa és, teòricament, més baixa. El confinament domiciliari per la Covid-19 el vaig passar allí. De la pandèmia, més enllà que és lluny d’haver-se acabat, hem après poca cosa per no dir res. Una sens dubte positiva va ser descobrir el silenci. No vaig ser realment conscient de la quantitat de fresa que es genera a ciutat fins que em vaig passar tres mesos tancat a casa. Més enllà de l’angoixa, la incertesa i els greus i enormes problemes de tot ordre que la mesura va generar, de cop al bot ens va envair el silenci. Un esclafit desconegut. Un silenci que acabat el confinament i aixecat el toc de queda, no vàrem trigar massa a trobar en falta. No soc un il·lús, les ciutats continuaran creixent inexorablement. La miniespantada de residents derivada de la Covid no deixa de ser una moda passatgera, que la immensa majoria de gent no es pot permetre per motius més que evidents. El cotxe no és l’únic però si un dels principals causants de la contaminació acústica, amén de l’atmosfèrica. Per això són cabdals les mesures que governs i ajuntaments puguin prendre per limitar la seva presència indiscriminada en el teixit urbà. La prova que són beneficioses i s’han de continuar ampliant la tenim en les crítiques que aixequen als mitjans (generalistes), impulsades pels interessos que els financen.