Creat:

Actualitzat:

He vist les imatges de la prova de càrrega del pont tibetà de la vall del Riu. Un parell d’helicòpters anaven deixant sobre el pont, amb delicadesa, tot de sacs carregats per comprovar si aguanta el pes del personal –que se suposa que sí, perquè els càlculs haurien d’estar ben fets–. Aquesta mena de ponts només els veig a les pel·lícules: són sempre estructures inestables, bellugadisses, amb taulons mig podrits, un esbalçader d’impressió sobre un riu rabiüt i amb cocodrils, una tribu enfurismada armada amb sarbatanes en un dels extrems i, a l’altre, el teu suposat company que resulta que és un miserable traïdor i tallarà amb un matxet la sirga que ho mig aguanta tot. Al final, no acaba passant res de greu, més enllà d’unes capitombes i ensurts. Per això està molt bé que es facin proves de càrrega, per garantir la seguretat en tot moment. Però potser es podria ampliar l’abast d’aquesta mena de proves. Pot aguantar, la vall del Riu, un pont tibetà? No és una infraestructura massa contundent, massa visible, innecessària més enllà de l’esquer per al turista? No tinc la resposta: m’agrada veure com els viaductes travessen valls, i fins i tot puc trobar poètics els molins de vent gegantins, però segurament no els voldria tenir al meu jardí del darrere, i potser són un peatge massa gran. És aquesta la nostra contradicció: venem natura, que volem que sigui salvatge i domèstica, autèntica i còmoda, controlada i aventurística. I tot al mateix temps no deu poder ser.

tracking