Extraterrestres

Ja n’estic quasi segur. No hi ha vida més enllà d’aquest planeta, almenys no tal com l’entenem aquí. Si hi ha vida intel·ligent es troba molt lluny de nosaltres i per tant és com si no existís.

Perquè si n’hi hagués, si visquessin a prop, ja fa temps que haurien intervingut i haurien recollit tots els trasbalsats que ens dominen i fomenten la indústria de guerra, i els haurien enviat en un macrocoet a un altre lloc, a un altre planeta on els cucs de terra se’ls cruspissin vius.

No pot ser que estiguem com estem i que ells no facin res. No té sentit. Tampoc em serveix aquella vella teoria segons la qual les civilitzacions d’altres planetes no poden intervenir perquè cadascuna ha d’evolucionar a la seva manera i, de fer-ho, farien malbé la natural evolució. No cola.

Si ens deixen sols ens carregarem aquest planeta. No, no té sentit. No existeixen.

L’altra possibilitat seria que ens observessin des de dalt i prenguessin la decisió d’exterminar-nos de manera silenciosa, abans de permetre que ens matem entre nosaltres i ens carreguem el planeta. Tampoc m’estranyaria; però potser ja fan tard.

Mentre escric aquesta Tribuna escolto dos discs d’Armand Amar, La Terre vue du ciel i Home, la música de dos documentals amb imatges aèries de tots els racons de la Terra que es poden veure gratuïtament a internet, documentals realitzats per per Yann Arthus-Bertrand, el fotògraf i cineasta francès que fa anys que lluita per conscienciar la gent.

El nostre planeta és únic, preciós, conté tots els elements d’una vida forjada en milions d’anys i que ens han permès arribar fins aquí. Un món que en estat natural emociona i és ple de vida.

Des de quan l’habitem nosaltres? 200.000 anys, potser? I què hem aconseguit? Imaginar, crear, evolucionar, però sobretot posar la Terra en perill; i semblen incapaços de veure-ho, de donar-li la volta, i prendre consciència que anem cap al final.

No, definitivament des de fora no ens veuen, perquè si ens veiessin hi farien alguna cosa. O potser pensen que el planeta és més llest que nosaltres, potser sí que hi són, i pensen que si som nosaltres els destructors, la Terra es recuperà en uns quants milions d’anys i després serà idònia perquè es desenvolupin noves espècies, més avançades... Ves a saber! Mentrestant ens toca contemplar amb dolor i profunda tristesa com quatre desgraciats juguen a la guerra i ens condueixen a les portes de la destrucció.