Població

Una estadística publicada recentment al Diari reflectia l’increment de nacionalitzacions durant l’any passat. Per sobre del vint per cent, més de set-centes persones. Això recorda el càlcul impossible de quants som aquí realment i les difícils condicions per accedir a la nacionalitat: els vint anys de residència continuada i l’obligatorietat de renunciar-hi als ciutadans que en tenen una altra. L’excap de Govern Marc Forné ja fa dies que va manifestar que la prohibició de la doble pertinença va ser un error. Mai no serà tard per corregir-lo però a veure qui ho aconsegueix. Sembla que encara predomina l’opinió d’aquell nacionalista: “Això, un nouvingut tindrà dos passaports i jo només un.”

En fi, que som uns set-cents andorrans més i les sol·licituds presentades superen les nou-centes, en una aproximació a la via més certa i completa cap a l’homogeneïtzació social.

Un altre tema social i de més abast és la carestia de l’habitatge. A més de tres mil euros el metre quadrat. I els lloguers a partir dels 500, que són si fa no fa la meitat del sou mínim (i tan habitual). Per sota del legal a Espanya, si es fa el compte correcte. Aquí els 1.157,87 euros només es multipliquen habitualment per dotze, mentre que els 1.000 oficials els reben els treballadors espanyols catorze vegades.

La clau de la carestia de l’habitatge en aquestes valls, a més de les dificultats de trobar terreny pla, és la proliferació d’ofertes de luxe, com aquella que es pot llegir a Escaldes, de “pisos a partir d’1.800.000 euros”. Una abundància que s’explica principalment per la proliferació de segones residències i de primeres de residents “passius”, més o menys famosos, esportistes o no.

Potser a l’extrem contrari hi ha els arribats en demanda de refugi, fins i tot d’asil, fugitius de les guerres. Llunyanes la d’Espanya i la segona de les mundials, que ens van deixar arrelats els fundadors de noves famílies, l’actual a Ucraïna torna a posar a prova la tradicional concepció d’Andorra com a terra d’acollida. Ja són 223 els i les arribades d’aquelles contrades de l’Est europeu. La majoria, dones amb els fills respectius. Rebuts amb naturalitat, fins i tot amb simpatia i empatia, pel gruix de la població preestablerta. D’entre ells, 26 infants ja estan escolaritzats i aviat esdevindran assimilats, amb domini de la llengua inclús; potser aviat nous andorrans.

La solidaritat arriba a la paga de cent euros –insuficient per finançar una vida digna, però ajut, al cap i a la fi– aportades pel Club Internacional i diverses empreses, la recaptació total que s’aconsegueixi del concert d’artistes nacionals al Prat del Roure dissabte vinent, a més de les accions de les organitzacions solidàries i de grups i persones sempre disposades i amb discreció evangèlica.

Sobta –diríem que positivament– que ningú hagi proposat fins ara un topall al nombre d’aquests acollits i acollides. No tant la decisió del popular cap de govern Zelenski, d’aprovar l’exili de dones i canalleta, però prohibir la dels homes de més de divuit anys, mobilitzats forçosament i armats per fer front als invasors enviats per Putin. Si de cas es trobaria a faltar una mostra feminista en contra d’aquesta discriminació, que de fet no es plasma a la pràctica, perquè també hi ha dones, i famoses, que han agafat el fusell o quelcom més pesant per disparar contra els militars invasors.

Ucraïna es mereix pau i respecte a la seva sobirania, com el poble rus un altre dirigent que no causi els patiments a l’estat veí, ni l’amenaça de ruïna –que ell ja ha començat a reconèixer– dels seus conciutadans. I la gent d’Andorra el reconeixement que ja han començat a manifestar, a la via pública, les i els acollits.