Primer. Quan als meus pares els intentava argumentar que no era tan greu que no hagués fet determinats deures perquè ningú de la classe els havia fet, sempre em deien: no m’interessa el que fan els altres, sinó el que fas tu. I així vaig aprendre que jo havia de fer el meu camí sobre la base d’uns criteris propis i no pas deixant-me endur o justificant-me amb el que feien els altres. Llàstima que ja no li puc presentar els meus pares a la ministra liberal que s’escuda en el mal dels altres per justificar els propis.
Segon. L’exclusivitat no es fabrica, sinó que forma part de l’essència d’un mateix, ja siguis persona, col·lectiu o comunitat. Qui et coneix et valora pel que ets, no pas en el que t’has erigit. Perquè el que ets sempre ho tindràs i el que t’has fabricat acaba sent volàtil i un dia o altre desapareixerà. Molt probablement si el cap pensant d’Andorra Turisme es fixés més en l’essència del país hi trobaria gran excepcionalitats i deixaria de pensar només en exclusivitats importades, alhora que les faria compatibles.
Tercer. Treure pit del creixement del PIB basat en el seu percentatge més alt pel nombre de grues, els forats dels fonaments, el formigó i el totxo és tenir un pit molt encongit. O dit d’una altra manera: no vam aprendre res de la crisi del 2008. No hem sabut diversificar la nostra economia tal com ens van prometre quan la depressió era tan brutal que el teixit empresarial va quedar tan malmès per la seva dependència de la construcció. Doncs res, a esperar un altre 2008 que sembla que s’apropa però aquesta vegada revestit de conflicte bèl·lic que tot ho encareix.