En dates assenyalades com la Diada de Meritxell i el Dia de la Constitució, els discursos institucionals atresoren un lloc de privilegi en el seguit de les activitats. Generalment són dissertacions planes, neutres i bonistes, amb un contingut edulcorat i amable, on es glosen totes les benèvoles i ajustades intencions d’una presumptament càndida ciutadania andorrana, que les autoritats enllustren i avaluen desmesuradament. Els analistes de la premsa, objectivament, no poden extreure conclusions crítiques d’uns textos on flueix abundantment l’aigua de roses. Els discursos del Copríncep episcopal i el de la síndica general encaixen dins d’aquest clàssic model formal que he descrit, malauradament per la seva vaguetat i banalitat. Però el discurs del Copríncep francès, president de torn d’una UE inflamada i alhora en campanya electoral, pugnant per la reelecció a França, va ser un avís a navegants en tota regla, que resumint-ho vindria a dir: “Aproveu d’una vegada per totes l’avortament i desenvolupeu el Títol II de la Carta Magna exalçant els Drets laborals i sindicals, per homologar-ho tot amb Europa.” El cap de Govern tampoc va decebre en el seu missatge d’advertència i removent consciències, ens va transmetre nítidament una reforma del règim tributari. La pandèmia, la crisi energètica i la de matèries primeres, els acords d’associació, l’homologació social amb Europa, l’adopció i adaptació del cabal comunitari, ens plantegen la reformulació d’una Andorra on els ciutadans haurem de ser els actors d’una pel·lícula que d’entrada es pronostica del gènere dramàtic.