Creat:

Actualitzat:

El 1967, Paul McCartney va publicar, a l’àlbum Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band una cançó fenomenal, en què evocava com seria la seva vida quan fes els seixanta-quatre: When I’m Sixty Four. Llavors McCartney tenia amb prou feines vint-i-cinc anys, però es veu que la cançó ja havia estat composta el 1956. Aquells versos feliços, que parlen de tenir tres nets a la falda, de fer jerseis vora el foc i de llogar casetes a l’estiu a l’illa de Wight, cada dia ens semblen més irreals i psicodèlics. Avui, la CASS ens ha amargat el dia i qui sap si l’any, amb l’anunci que ens haurem d’anar fent a la idea que ens jubilarem als seixanta-set (de moment), com a sacrifici als déus de la viabilitat. Sí, ja sé que els números no acaben de sortir i que mantenir el sistema i que no peti és fer com aquells malabaristes xinesos que fan rodar una dotzena de plats a la punta d’una canya i procuren que no se’n trenqui cap. Però què volen que els digui, jo. Ja tenia la il·lusió de la llibertat total, l’hortet, les obres públiques per vigilar, els campionats de petanca i de botifarra, les piles i piles de llibres que procrastino esperant el dolç moment de la jubilació (tot i que sé que molts es quedaran sense ser llegits). Ara que ja me’n faltava un de menys, aquest anunci del temps de pròrroga (que temíem però que ens pensàvem que mai no es produiria) ha aigualit els plans de futur, com aquest maleït polsim saharià que embruta l’aire i enterboleix l’ànim. Mentre hi arribem amb salut…

tracking