Creat:

Actualitzat:

Vaig créixer amb por a la bomba. Entre els anys seixanta i vuitanta del segle passat, l’amenaça era real. Americans i soviètics tenien capacitat per destruir l’enemic –i la resta del planeta– en minuts. El mecanisme de dissuassió era tan pervers que es deia que la resposta nuclear era automàtica: en cas d’atac no dependria de decisions humanes. Després es va demostrar que sempre hi havia una persona que havia de prémer el botó. En un fil a Twitter, l’historiador militar Kamil Galeev (@kamilkazani) explicava com funcionava aquest sistema, i citava dos moments en què tot va estar a punt de petar. El 1962 –crisi dels míssils a Cuba– un submarí soviètic va trencar el bloqueig. Detectat per la flota americana, va haver de submergir-se fins a perdre contacte amb la ràdio. El capità va decidir llençar un torpede T5, amb càrrega nuclear, contra els vaixells que l’empaitaven, però per sort el comissari polític i l’amirall responsable dels submarins soviètics –que casualment era a bord– l’hi van impedir. El segon cas es va produir el 1983, quan el sistema de satèl·lits que vigilaven l’espai aeri de la URSS va donar l’alarma: volava un míssl cap a la Mare Rússia. L’enginyer responsable de transmetre-ho a la superioritat, el tinent coronel Petrov, no s’ho va creure i va dir que era un error del sistema: pensava que no era lògic enviar un sol míssil podent llençar-ne centenars. Ara han tornat a activar el mecanisme de la por, un fenomenal sistema de control social. Com sempre, estem en mans del factor humà, i això és, al mateix temps, esperançador i terrible.

tracking