Dove Park

Quan era petit, els parcs públics per a infants i infantes eren escassos, mal equipats i –vistos des de la nostra perspectiva d’avui– perillosíssims. L’estrella principal, el que no podia faltar mai, eren els gronxadors, més coneguts llavors com a colúmpios. Aplicàvem sense saber-ho la llei del pèndol per forçar els límits de la física recreativa, sempre amb un nen malcarat a la vora reclamant la seva tanda. Amb els tobogans, també per ciència infusa, apreníem conceptes com la fricció, la inèrcia i l’energia cinètica i potencial: per resumir-ho, la primera llei de Newton. La balança ens permetia aprendre sobre palanques i la diferència entre massa i pes. I ja està: la resta d’artefactes eren simples desafiaments a la llei de la gravetat universal: torres de ferros amb tendència al rovell, barres paral·leles. Això era abans, de quan havíem de lluitar per la supervivència del més fort. Ara tot ha canviat. Els parcs públics per a infants i infantes han canviat molt, en sofisticació i seguretat: tenen paviments de goma (paviments de goma!), tirolines, zones de parkour, castells, pasarel·les, una mena de pistes americanes per entrenar el cos i enfortir l’esperit. I, com en el futur parc de tres mil metres quadrats que faran a Santa Coloma, ja preparen la canalla per prescindir d’articles i preposicions, que són partícules gramaticals antipàtiques i supèrflues en el nou món que ja és aquí, relíquies d’un temps passat i d’un ordre sintàctic que afortunadament no tornarà. I és que, si en comptes de dir-ne el Parc de Santa Coloma, es pot dir Santa Coloma Parc, tot això que hi haurem guanyat.