La tribuna

Les mans andorranes de l'Anna

La inclusió en un món que acostuma a excloure

Creat:

Actualitzat:

Són quarts de nou d’un gèlid matí de dimarts quan enfilo l’últim tram, i el més feixuc, del carrer Fité i Rossell d’Escaldes. He quedat amb l’Eva Flotats, coordinadora del programa joves en inclusió (JEI) de la fundació privada tutelar del Principat d’Andorra. L’Eva lidera des de 2018 aquest programa per a joves amb trastorns de l’espectre autista (TEA), que, tot i ser un centre terapèutic especialitzat en autisme, la seva missió és treballar la inclusió dels joves amb autisme en la societat, al mateix temps que conscienciar i sensibilitzar la societat andorrana respecte a aquests.

Part de les activitats d’aquest programa són les constants sortides amb els joves amb autisme per diferents comerços d’Andorra. Portava temps veient-ho a l’Instagram de la fundació i avui m’han ofert l’oportunitat d’afegir-m’hi una estona. Sortirem amb l’Anna, una noia andorrana de 21 anys amb TEA, acompanyada de la Marta Escabrós, una de les seves terapeutes.

Quan arribo a la seu del JEI ja m’espera l’Eva a la porta, i tot seguit apareixen l’Anna, franquejada per la Marta, i sense aturar-se, continuen ràpid i surten decidides cap al carrer. Ens afegim uns passos per darrere i, mentre baixem cap al centre d’Andorra, l’Eva em va posant en context.

Quan surten amb l’Anna, cosa que intenten fer una estona cada dia, sempre l’acompanyen les dues, ja que és alta i corpulenta, té molta força i, si hi hagués alguna situació complicada, les dos farien falta. L’Anna té interessos restringits per les joguines, especialment els ous de xocolata que porten la joguina a dintre, i el que pretenen amb aquestes sortides és exposar-la de forma controlada als impactes per tal que aprengui a dominar-los. I, de fet, està sent tot un èxit, ja que constaten que cada vegada els temps d’exposició són més llargs i amb més control de la situació.

Ara entenc la seva sortida tan decidida cap al carrer, la veig caminar i va per feina, sap on va, i el seu caminar reflexa tota l’energia d’aquell qui es dirigeix amb il·lusió a un lloc agradable i al qual vol arribar com abans millor. Tot i que per a mi tan sols és un passeig, m’explica l’Eva que, quan planifiquen una sortida a algun lloc nou, primer l’han de visitar les terapeutes i estudiar-ne els possibles estímuls que s’hi trobaran, com per exemple les portes.

Em recorda tot plegat als serveis secrets que acompanyen les autoritats. L’Anna, la nostra autoritat, amb el pas ferm cap a un centre comercial de la capital, al costat la Marta, com el seu àngel de la guarda, i un parell de passos per darrere, nosaltres dos, jo observant i preguntant i l’Eva sense deixar ni un moment d’apartar els ulls sobre l’Anna, vetllant per ella.

Ja a l’avinguda Meritxell, l’Eva li pregunta amb dolçor si està contenta. Ella no respon, no s’immuta, però la Marta gira el cap i ens diu que sí, la veu contenta. Ella no entén el llenguatge verbal, però sí l’expressió no verbal. Continuem baixant, em fixo que l’Anna sempre mira endavant, no es distreu amb la gent, ni amb els aparadors dels comerços, la veig caminar tranquil·la i ferma a acomplir la seva missió d’avui: comprar una infusió al centre comercial.

Hi entrem. I quan portem recorreguts uns quants passadissos sense aturar-nos ni un segon, l’Eva m’explica que aquesta és una part important de la teràpia, que l’Anna aprengui a controlar els impactes que rep de tots els productes exposats. De cop, la Marta agafa dolçament la mà de l’Anna i amb un elegant i alhora tendre moviment imperceptible de la mà, l’empeny perquè continuï endavant, i és que ha detectat que feia un amago d’aturar-se a les xocolates. L’Anna ho ha entès i les dues segueixen caminant havent superat amb èxit la temptació.

Ja amb la infusió a les mans, ens dirigim a la caixa. Moment complicat, em diu l’Eva, ja que al costat de les caixes sempre exposen aquells productes de poc import per tal que piquem i agafem un extra que de ben segur no teníem contemplat ni necessitem, i, evidentment, hi havia uns pelutxos que de seguida criden l’atenció de l’Anna. Aquest cop és l’Eva qui l’atura, també amb un gest tendre i decidit, que compleix l’objectiu a la primera i ens disposem a pagar.

Per primer cop des que ens hem trobat, l’Anna, al costat de la caixa, em mira fixament sense pestanyejar, sense immutar-se, i quedo sorprès de la serenitat que em transmeten els seus ulls tot i que la mirada no ha durat més d’un parell de segons. Al mateix temps observo el venedor de la caixa com es mira amb atenció a l’Anna, suposo que s’haurà adonat que atenia una persona diferent de la que està acostumat. I és precisament aquesta l’altra missió de les sortides, tot i que d’una manera indirecta, conscienciar alhora que sensibilitzar la societat andorrana i superar estigmes. Estic convençut que, el proper dia, aquest venedor atendrà l’Anna exactament igual que ho hagués fet amb qualsevol de nosaltres. Segon objectiu complert amb èxit.

Ja de tornada, és curiós veure com l’Anna, que abans caminava amb ímpetu i decidida a acomplir la seva missió, ara, amb un èxit rotund aconseguit, surt del centre comercial relaxada, tranquil·la, amb el pas lent però igual de ferm. Continua sense dir res, però també estic convençut que se sent orgullosa de si mateixa i continua contenta. Quina lliçó ens dona, nosaltres que pretenem tant i no estem mai contents amb res del que tenim.

De pujada al JEI ens intercanviem. Ara fa d’àngel de la guarda l’Eva i aprofito per creuar quatre impressions amb la Marta, que se situa a la rereguarda amb mi, dos metres al darrere. De seguida intueixo en ella una gran passió per la seva feina, les idees molt clares i unes fortes conviccions. M’explica com, tot i no poder-se comunicar verbalment amb ells, es produeix una connexió molt gran, i amb gent neurotípica sovint això no succeeix. De fet, continua ella, les paraules amb la gent se les emporta el vent, aquí, en canvi, passes vuit hores amb ells sense que diguin ni una paraula i es crea un vincle molt gran, i al final et preguntes què és el normal? D’això n’hauríem d’aprendre, conclou.

La Marta també veu clar que la feina que fan al JEI transcendeix de les teràpies que fan per als joves, ja que també contribueixen a obrir la mentalitat de la societat. Ella mateixa diu que ha perdut la vergonya des que fa aquestes sortides amb l’Anna i els seus companys.

I sense adonar-me’n, ja som a l’ascensor que puja cap a la seu del JEI. I allà dintre, en un espai reduït, l’Anna em torna a clavar per segon cop els seus fascinants ulls foscos. No ho sabria descriure exactament, potser em transmetien una barreja d’atenta curiositat alhora que completa serenitat, i de nou em va impactar: vaig intentar aguantar-li la mirada però no ho vaig aconseguir, vaig sentir aquella vergonya de què parlava la Marta, i, al ser-ne conscient, vaig tornar a mirar-la als ulls, que encara no havien deixat de mirar-me, i vaig respondre-li de la manera que vaig pensar que millor m’entendria: amb un somriure.

Al seu dibuix, les mans de l’Anna porten els colors de la bandera d’Andorra, ja que ella forma part d’aquesta societat, hi té tot el dret a gaudir-la, a participar en ella. Això és a les nostres mans.

tracking