Creat:

Actualitzat:

Escèptic com soc davant qualsevulla campanya pública de defensa, promoció de l’ús i etcèteres de la catalana llengua (vistos els magres resultats), trobo que la que van presentar abans de Nadal des de Cultura feia molt més goig que les altres. Potser perquè en la declaració d’intencions van posar l’accent a transmetre “un missatge positiu d’identitat” i en allò que fa que un idioma una sigui viu, útil i efervescent: la capacitat de comunicació rica i creativa, amb matisos, expressions i modismes propis, lluny d’aquella llengua astènica i abacallanada, sense cap gràcia ni intenció, que és lo nostro pa de cada dia. És el burocratès avorrit i gris marengo que trobem a tantes comunicacions oficials, i també el català pla, arronsat, sense ànima ni pronoms febles que es parla d’esma, com si fos el calc tènue i simètric d’un castellà vigorós que –aquest sí– té una caixa d’eines plena a vessar de recursos, amb el reforç abassegador d’un univers comunicatiu, una divisió cuirassada que no deixa que creixi mai més l’herba per allà on passa. Però si amb la campanya s’ha aconseguit convèncer mitja dotzena de tebis o indiferents (amb els rebotats, els sapadors i els hostils ja no cal ni provar-ho) que la nostra llengua pot ser tan interessant i rica com qualsevol altra (i amb el plus que està feta a la mida del país), tot això que hi haurem guanyat. Dilluns es va acabar el termini per escollir la paraula en català més bonica, un concurs derivat de la campanya. De fet, ho són totes, de boniques. Si se’m permet un vot fora de termini, com que tots els sants tenen vuitada, proposo la paraula que més bé ens defineix i ens representa: orc.

tracking