Siguem realistes

Andorra està negociant per entrar al mercat interior. Que sigui en el marc d’un acord d’associació amb la Unió Europea o no és una formalitat jurídica. La clau és si Andorra ha de formar part o no del mercat interior i amb quines condicions.

Formar part del mercat interior implica acceptar totes les seves normes de funcionament, on hi ha poc lloc per a excepcions, perquè no poden donar a Andorra molt més que als altres. S’ha imposat la visió que és imprescindible entrar al mercat interior per emular un model econòmic com seria el de Liechtenstein.

Liechtenstein té un model econòmic imponent, però per a Andorra el model és inassolible. Liechtenstein està a poc temps de Zuric, Milà o Munic connectat a una de les àrees econòmiques més riques i innovadores del món, amb el Banc Central de Suïssa protegint el seu sistema financer i amb moltes ciutats importants a prop de les seves fronteres, per tant, té molt accés a capital humà transfronterer.

Andorra està enclotada a les muntanyes rodejada per parcs naturals, lluny d’àrees econòmiques, amb un entorn natural i de qualitat de vida privilegiada, no és exportadora de béns i serveis, no té protecció de cap banc central i a les empreses locals els costa molt l’accés a recursos humans qualificats o formar part d’ecosistemes emprenedors i logístics més amplis.

No vull ser taxatiu sobre el model més beneficiós per a Andorra o no, però almenys si negociem amb la UE hem de tenir clar què és realista d’assolir i tenint clar que Andorra és quelcom únic. Potser el mercat interior no sigui el nostre lloc i no passa res. Potser tenim alguna cosa millor a fer: viure en una dimensió més humana, saludable i discreta, més fonamentats en la qualitat de vida de la nostra natura, connectar-nos digitalment al món i en el manteniment d’empreses més familiars i locals.