Aquest Cap d’Any passat a casa ens vam regalar un viatge a Viena. Hi vam estar quatre dies i mig. La maleta la portàvem carregada de guies turístiques, abonaments adquirits per internet i ens havíem estudiat de dalt a baix tots i cadascun dels racons que calia i volíem visitar. Van ser quatre dies molt intensos de museus, de monuments, de palaus, de passejades pels carrers i on no va faltar assistir a un concert, no pas el tradicional del dia 1 de gener a l’Òpera de Viena, sinó dels que es fan en format més petit als seus voltants.
Les visites eren intenses, les fèiem amb calma perquè vam preferir que davant la monumentalitat de la ciutat, millor no voler abraçar massa i allò que visitéssim ho féssim a consciència, encara que això signifiqués sacrificar alguna altra visita. Evidentment, no ens ho vam acabar i això que vam concentrar l’activitat únicament al nucli antic, descartant la resta de barris també altament recomanables. Però més enllà de si vam veure això o allò, el que realment em va impactar va ser el fet de respirar cultura pels quatre costats, o millor dit, per tots els racons, trobant-te els llocs plens de visitants gaudint de l’espectacle cultural que se’ls oferia.
No cauré en el simplisme de comparar perquè és impossible fer-ho, però el xoc va ser al cap de quatre dies d’arribar a casa i constatar com un dels museus d’Andorra feia la darrera visita i abaixava la persiana. Poc després aquest Diari feia un contundent editorial amb un títol desafiant, amb el qual es pot estar a favor o en contra, però que almenys convida a reflexionar.