El Llúdriga

Potser per compensar l’enigmàtica abducció dels cinc mil andorrans que comentàvem ahir, comparable, en magnitud i transcendència, a la desaparició, d’un dia a l’altre, de la Legió IX Hispana, ara han aparegut a la llera del Valira tres llúdrigues, tres. I no han anat a buscar un recòndit paratge paradisíac, remot i inaccessible, sinó que han estat filmades a la part canalitzada –aquella caixa pelada de formigó, on l’aigua llisca sense gràcia, on no hi ha vegetació de ribera ni res de res– que voreja el Parc Central de la capital. Potser han anat a prendre les mides de la famosa Font de Colors, l’hipotètic atractiu turístic que cada any intenta materialitzar-se als pressupostos comunals. Qui sap si anaven en trànsit cap a les riberes més amables de les parròquies altes. El cas és que ja fa un temps que corren per aquí i –com ens diria un tertulià pobre en recursos expressius– semblaria que han vingut per a quedar-s’hi. Fa anys (molts, però tampoc no tants) corria pel mercat de la Seu un senyor que li deien el Llúdriga, que es dedicava a comprar i vendre pells dels nostres mustèlids predilectes. Hem estat tan predadors de tot el que es belluga que ara ens sembla un veritable miracle que s’hagin atrevit a tornar. Sempre que el col·lectiu de pescadors –que són competència directa en ocupar un trosset de la piràmide tròfica– no hi tinguin res a dir, que esperem que no.