'Rewind'

Pare, confesso que he pecat i he començat a veure el Rewind Hispano 2020 amb la il·lusió de trobar-hi les escenes ambientades a Naturland –a la cota 1.600 i a la cota 2.000. Com a atenuant, confesso també que he aguantat només fins al minut 4:33, igual que la cèlebre composició silenciosa de John Cage, i després m’he posat a fer d’altres coses de més profit. No per res en especial: com que visco en un univers paral·lel, que és més aviat eremític i entotsolat, i no sé identificar cap ni un dels personatges que hi van desfilant no li he vist la gràcia enlloc, per molt que entre els esquers hi hagi un tal Messi i l’amo de l’FC Andorra, el senyor Piqué. Si més no, ningú no podrà dir que no ho hagi intentat. En canvi –com que segurament aquest diari (ni cap altre) no en parlarà ni se’n farà el ressò que mereix– aprofito aquest raconet (com a acte expiatori i com a propòsit d’esmena) per fer una mica d’apologia del darrer llibre del Vilaro de Peramola, el gran Josep Espunyes, que acaba de publicar a Edicions del 1984 Mil dites ponentines. El Pep, excels poeta i probablement el millor jugador de botifarra dels Temps Moderns, té un domini metafísic de tots els recursos de la llengua. Ara que fa uns anys que està jubilat, dedica tot el temps a la recerca, i no hi ha temporada que no afegeixi un parell de títols a una bibliografia impressionant, centrada en la recuperació del patrimoni lingüístic del català nord-occidental i, molt especialment, del pirinenc. Amb un Pep a cada parròquia, amb un Pep a cada vall, segur que aniríem una mica millor.