Vaig calent

Fa temps que no escric perquè vaig calent. Per desgràcia, avui és molt més fàcil trobar sexe que no pas trobar escalfor. És tan fàcil que inclús perd el seu valor. Fins al punt que alguns confonen sexe amb escalfor, i d’altres renuncien al sexe perquè no hi troben cap mena d’escalfor.

Que cadascú faci amb el seu sexe el que desitgi, i sobretot amb qui també ho desitgi. De fet, si es tracta de ser viciós, jo en seré el primer, ara bé, si som viciosos, que realment ho fem per vici, per passar-ho bé, pel desig tan humà d’experimentar i no pas per pretendre omplir buits, augmentar autoestimes de sola de sabata, ocultar problemes o tants altres rerefons que porten al sexe pel camí del desprestigi. És massa bonic el sexe per despullar-lo i deixar-lo sense sentit, que som humans, cony! Diferenciem-nos de les bèsties!

Així doncs, ben servit de sexe i no tant d’escalfor, i amb la mateixa naturalitat que he parlat del sexe, també ho faig de la salut mental, perquè en major o menor grau, tots ens hem vist sacsejats últimament, i convé parlar-ne clar i sense embuts, doncs la salut mental ha esdevingut un dels gran reptes de la nostra i les futures societats.

Es dirà que la pandèmia ha portat una mala salut mental. Opino que ja la teníem instaurada, fa anys que observem gent molt tocada tot i aparentar una absoluta normalitat. La pandèmia ha fet d’olla de pressió, ja no disposàvem d’un sistema obert per dissimular i al no poder alliberar-ne la pressió pels confinaments i restriccions, veiem amb tristesa com les olles van petant al voltant, com augmenten les separacions, com gent es mostra més irascible, menys tolerant, més egoista. La mala salut mental no es dissimula, s’afronta i se soluciona. Si no ens anirem convertint en gent rancorosa que va fent mal per la vida, tot i que es dissimuli amb elegància, prudència i somriures, ja que, pel que sembla, primer volem ser imatge i després persona.

Fa temps que vivim instaurats en el narcisisme del jo, que donem valor a allò que no en té, on els triomfadors són els egoistes, defugim de qui té un problema (si no en traiem cap benefici propi) o fins i tot degradem qui els afronta acusant-lo de pensar, d’analitzar, i ensalivem amb el que fa veure que no en té cap mostrant-se fort i valent, quan realment és el més dèbil i covard. Sembla que l’important no és ser feliç, sinó semblar-ho, el que es compra no és ésser, sinó aparentar-ho, i estem disposats inclús a fer mal als altres, només per tapar els nostres draps bruts. I és precisament aquest el motiu de les meves brases, que no han estat sexuals, sinó emocionals i mentals. Molts nouvinguts a Andorra intenten crear el seu propi cercle social, conèixer gent i fer amistats.

Alguns treballen sols i des de casa, i no tenen gaires opcions d’interrelacionar-se amb ningú diàriament, això els obliga a ser més proactius i obrir-se un xic més del que seria normal. Àrdua tasca en temps de confinaments, de restriccions i d’interaccions limitades als propis cercles més propers i primaris. Ja és tot prou complicat perquè vinguin d’altres a tocar els ous. Durant mesos veus gent que ja coneixies i que et gira la cara pel carrer, nous coneguts t’eviten de cop sense causa aparent. Et va calant un sentiment de rebuig sense saber-ne els motius.

No es pot agradar ni caure bé tothom, i també a vegades errem i fiquem la pota a la galleda, ara bé, aquestes situacions es van repetint com un patró amb nova gent que es va coneixent, i comença a ser preocupant per la quantitat d’impactes negatius que es reben, i van arrelant sentiments i emocions d’impotència, d’incomprensió, d’injustícia, ràbia a vegades, angoixa i incertesa, tot i entendre que són moments complexos per les relacions socials, la salut mental es va veient ressentida cada dia més. Arriba a un punt que el rebuig social és tan evident que ja no s’exposa un tant per no rebre més cops, que es comença a pensar que potser és culpa d’un mateix, que potser és ell mateix qui provocava el rebuig de la gent sense adonar-se’n, i després d’estar un temps fent introspecció i no aconseguir trobar-ne els motius, es fa cap a un psicòleg per veure si, sense caure en l’autoengany i el recurs fàcil de culpar-ne els altres, aconsegueix posar-hi llum, solucionar-ho i resoldre-ho. Llavors a principi d’any, com a regal de Reis, el temps es fa amic, i comencen a arribar els rumors, mentides i tergiversacions que corren sobre tu, que es van escampar fa temps amb mala baba i que han aconseguit calar en gent que no t’ha tractat mai o que has anat coneixent i que de cop s’ha allunyat sense entendre el perquè. Ressonen preguntes que no es poden respondre, a quanta gent ha arribat? Hi ha més mentides que no t’hagin arribat?

Quanta gent ha preguntat per tu a algú altre i ha tancat la porta pels rumors que ha sentit? Fa ràbia, molta, però com a mínim ara s’entén tot, i et deixes de culpar, deixen de caure’t les llàgrimes a la nit, i abraces el temps, pensant que amb ell tot s’anirà aclarint. Andorra és una preciosa capsa de llumins, tothom es coneix. Això té una part positiva, que és la proximitat, un sentiment mutu de col·lectivitat i pertinença, tanmateix n’hi ha una altra que no és tan bona, i és que estem tots exposats. Exposats al que fem, i també exposats als rumors que s’escampen. Això succeeix arreu, i no convé prestar-hi gaire atenció, en grans ciutats disposes de més anonimat per seguir el teu camí tranquil malgrat el soroll de fons, però en llocs petits, i com a nouvinguts, una mala reputació pot dificultar molt la vida, sobretot quan no es té encara un propi cercle on refugiar-se, un propi cercle que refuti mentides perquè realment et coneix i contraresta rumors escampats. Arreu hi ha draps bruts, hi ha cases on es renten, d’altres on s’amaguen, i unes altres decideixen tirar pel dret i amb dos collons i amb cinisme, comencen a manipular històries i fer-les córrer per desviar l’atenció, per aparentar una falsa brillantor i mantenir una enganyosa reputació, i fent-ho culpant els altres per tapar les pròpies misèries. Ja he avisat al títol, vaig calent, però és que ens està quedant un món que fa fàstic. Amb els confinaments teníem l’oportunitat de reflexionar, hem fet el contrari, ha estat un salvi’s qui pugui, i ens està perjudicant a tots. Cuidem-nos entre tots i demanem ajuda si cal, si no ho sabem fer, seguim el nostre camí com vulguem i amb qui vulguem, però, si us plau, sense fer mal.