x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
DIARI TV MUSIK
Foc i lloc

Silenci blanc

Actualitzada 01/12/2021 a les 21:27
La Bisbal d’Empordà, no en recordo la data. La mare em desperta a una hora en què jo encara tinc son més enllà de les orelles i la Nina, la meva gata, encara em xiuxiueja meus i marrameus a cau d’orella abans d’escolar-se dins els llençols i dormir plàcidament entre els meus peus. Sé que és molt aviat i tinc son, però sembla que algun dimoni s’ha trencat el coll i m’alço, com les nenes maques. La mare em du cap al menjador, passa les cortines i apuja les persianes: “Mira, neva!” Hi ha un tel tot blanc en tot allò que m’abasten els ulls: Cruïlles, Sant Sadurní, les Gavarres, els Àngels... Que bonic! Quin fred!

Girona, 14 de febrer de 1987. En Poqui (nom afectuós d’en Pòquer Gos Frigola Carol Imperial de la Xina Mandarina, el meu gos pequinès de qui ja us he parlat alguna vegada) era un cogó aviciat a la vora del foc i a les mantones, a escolar-se dins el llit quan tenia fred i a reclamar escudella calentona si les temperatures baixaven gaire. En dinou anys que va ser en el miserable món dels humans, va viure un sol dia de neu i els camps de Palau-sacosta, on a la primavera les violetes enlilaven el sotabosc i els quiquiriquics enrogien la userda, se li feren núvols de cotó fluix fred on saltar i parar i jugar a conillets a amagar (en el seu cas, gossos a amagar) perquè en Sendra i jo ens desesperéssim a l’hora de buscar-lo i ens emprenyéssim en arribar a casa i haver-li de descongelar els glaçons de pèl brut amb un estríjol de pues espesses.

Encamp, febrer de 2004. Per primera vegada trepitjo Andorra i poso els peus al pis que serà casa meva. Al carrer, fa una fred que pela, però, a dins, la calefacció m’insinua que em posi màniga curta i la crec. M’assec al sofà, faig un whisky amb gel i un cigarret i me’n vaig a dormir. L’endemà, en aixecar-me (ja no soc una nena maca i ni m’alço ni rego), m’amorro als vidres de la porta del balcó per si, sense ser un somni, albiro el meu paisatge i la meva gent, allò que enyoro. Però el silenci es fon amb el blanc i cauen, una rere l’altra, milers de volves de neu. Em surt del fons de l’ànima: “Nino, neva!” Però el nino, fa massa temps que viu aquí i toca de peus a terra: “Aquí, a l’hivern, neva cada dos per tres.”

Qualsevol dia d’hivern a Andorra. Neva.
  • #1 Liu
    (02/12/21 11:38)

    El silenci de la neu és una de les coses que més m'agrada :)

    Respondre
1
El més...
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2022 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts