Creat:

Actualitzat:

Durant la passada gala del Premi Àlex Lliteras de periodisme esportiu, el Sique Rodríguez, un dels professionals distingits per la investigació del cas Barçagate, va llançar la següent pregunta al públic present a l’auditori del Centre de Congressos: “Quants de vosaltres esteu disposats a pagar pel bon periodisme?”, va qüestionar, conscient que amb els aplaudiments dels assistents a l’acte no n’hi ha prou perquè treballs com els que van cuinar a l’ombra l’Adrià Soldevila i el Sergi Escudero vegin la llum.

Fa dues setmanes, coincidint amb l’entrega del Premi Pirene de periodisme interpirinenc, la periodista i membre del jurat Eva Arasa va desprendre la següent reflexió per justificar la repartició d’accèssits en detriment de premis sencers. “Al periodisme li falten recursos per desenvolupar els projectes com cal, reportatges i documentals que vagin més enllà del ritme frenètic del dia a dia, i que són bàsicament temps [...], cosa que hauria de servir com a toc d’atenció més als mitjans de comunicació que no pas als professionals de la informació”.

Són només dos exemples verbalitzats de portes enfora d’un ofici que requereix molts sacrificis personals i que sovint no és suficientment reconegut, de vegades també, val a dir, per demèrits propis que esquitxen tota la professió. Els esforços per proveir diàriament d’informació veraç, contrastada i rigorosa no haurien de ser excloents d’un model pausat que camini paral·lel a l’actualitat i pugui incidir amb una major profunditat en aspectes que requereixen anàlisi, context i investigació.

Però perquè això sigui una realitat i no només una declaració d’intencions, cal apostar-hi fermament amb fets. Els professionals de la informació necessitem que el suport sigui tangible i monetitzable, perquè, sí, sorpresa, el periodista tampoc viu de l’aire. Sense temps i llibertat, no es pot donar veu a la invisibilitat, posar la lupa en els temes de denúncia social o exercir veritablement de contrapoder.

tracking