Construir la memòria

Andorra tampoc no s’escapa de com viu i recorda la seva història. No podem fugir de la construcció dels nostres records. El desafiament rau com les noves generacions connecten i acomoden les seves memòries a la història i a la gestió pública del passat, quan des de les universitats nord-americanes es camina cap a la cultura de la cancel·lació. Ara el gran desafiament és com construïm la memòria, com la revisem i com la passem als textos d’història de les escoles; òbviament amb la raó, en uns moments, però, d’una afirmació radical dels sentiments i les emocions. Vivim anys il·lustrats i romàntics, alhora. Mai no ha sigut fàcil la nostra relació amb el passat i no es pot mirar el passat amb els ulls del present. Podem reescriure la història, però no podem rebobinar-la.

De l’última sentència de mort diu l’acta de la Junta General de la Vall del 18 d’octubre de 1943: “Amb motiu d’haver sigut notificat a l’Il·lustre. Sindicatura per l’Il·lustre. Tribunal de Corts, que amb aquesta mateixa data, s’havia de donar lectura en la plaça pública d’Andorra la Vella de la sentència dictada per l’esmentat Tribunal, comdemnant a Anton Areny de Canillo a la pena de mort, per ésser de costum, el Síndic General ha convoncat i s’ha reunit a l’efecte la Junta General de la Vall. Consultats als dos membres del Consell General que en funcions de parladors han assistit a les sessions del referit Alt Tribunal, els dos han manifestat que no hi havia el més petit atenuant per a sol·licitar la gràcia d’indult a favor del fraticida, en conseqüència s’ha procedit a l’execució del criminal de conformitat amb la sentència dalt mencionada.”

I el Consell Ordinari anomenat de Sant Andreu de 17 de novembre de 1943 conclou: “Amb motiu de l’execució de la sentència a la pena de mort, suportada darrerament pel fratricida de Canillo, el Consell fa constar en acta la seva disconformitat amb el procediment que’s va observar, tota vegada que’l sentenciat no havia d’ésser acompanyat en processó fins al cementiri i al toc de campanes, sinó que, una vegada llegida la sentència en la plaça pública d’Andorra la Vella únicament les Autoritats competents i en una hora determinada, haurian d’haver assistit al fusellament.”