Creat:

Actualitzat:

Deia encertadament l’historiador Jacinto Bonales, autor del llibre Història territorial de la Vall d’Andorra, que els conflictes pels límits fronterers ressorgiran amb l’aparició de nous recursos en els territoris en disputa. El paradigmàtic cas del planell de la Tosa demostra, un cop més, el menysteniment estatal per les fronteres rurals, sent concebudes únicament com una anecdòtica línia puntejada entre cims i carenes. Aquestes 10,45 hectàrees en les quals les cartografies d’Andorra i Espanya divergeixen ja van ser motiu de confrontació quan EMAP va construir dues basses artificials per alimentar la fabricació de neu a l’estació. Aleshores, el conflicte va arribar a la justícia, però el cas es va sobreseure –és a dir, no es va donar la raó a cap de les parts per falta de proves– perquè la resolució de la disputa necessitava una intervenció diplomàtica que no es va acabar fent i que ara, onze anys més tard, es torna a requerir.

Coneixent els precedents en aquest mateix indret, la política de fets consumats desenvolupada pel comú de la Massana i EMAP és irresponsable, sobretot tenint en compte que la zona limítrofa és el parc natural de l’Alt Pirineu. Un espai que, tal com regula la Llei de mesures fiscals, financeres, administratives i del sector públic i de creació de l’impost sobre les instal·lacions que incideixen en el medi ambient, “no és compatible amb la instal·lació de plantes solars fotovoltaiques” en estar inclòs a la Xarxa Natura 2.000, integrada per zones especials de conservació, llocs d’importància comunitària i zones d’especial protecció per a les aus.

Patriotismes a banda i sense jutjar la conveniència de la infraestructura, la màxima de demanar –un hipotètic– perdó abans que permís, amb 2,2 milions d’euros d’inversió compromesos i 5.300 plaques solars aixecades en un terreny de 22.000 metres quadrats, tampoc seria la millor manera de començar a abordar diplomàticament un conflicte amb un Estat amb qui presumeixes tenir relacions de bon veïnatge.

tracking