Creat:

Actualitzat:

Quan estudiava a la universitat hi havia una cosa que se m’escapava. No entenia per què alguns dels professors que em semblaven més interessants s’encarregaven d’assignatures introductòries i no es limitaven a les assignatures més properes a la seva especialitat o a les aules que s’omplien d’estudiants dels darrers cursos on, sens dubte, tot els resultaria més fàcil i els debats serien més interessants, amb un públic més entrenat si més no. Ara, des de l’altra banda de la barrera, la cosa em resulta molt evident. Acompanyar els alumnes en la descoberta de la teva disciplina no només et permet controlar les seves passes per ella, adreçar-los a la teva en un moment especialment significatiu, no, acompanyar els alumnes en la descoberta de la teva disciplina et permet, sobretot, tornar a descobrir tu també la teva disciplina. Tornar a plantejar-te per què carai existeix. Plantar-te als morros el contracte social amb què es presenta aquell àmbit del coneixement: nosaltres existim per mirar les coses d’aquesta manera, amb aquestes eines, amb aquest compromís de rigor, per servir per això. I copsar, evidentment, la distància sideral entre l’interès i l’abast d’aquella promesa i la pràctica diària dels qui ens hi dediquem, l’abisme entre les preguntasses que queden per respondre i les respostetes que acabem aportant. Acollir estudiants a una nova manera de mirar-se el món és recordar que aquella mirada existeix, que té sentit, que és útil i que és necessària per molt que no la practiquem. Una de les coses que els científics socials vam convenir que estaria bé fer quan ens vam adonar que allò de l’objectivitat era una quimera va ser objectivar-nos a nosaltres mateixos: fer explícits la posició des d’on ens mirem el món, i distanciar-nos críticament de la tradició i de les inèrcies de les nostres disciplines per no tenir una mirada condicionada per allò que ja fem. I en aquest darrer punt naufraguem. La norma general inconscient consisteix a no sortir-se del guió, semblar que ho fem tot com toca, que som un més del gremi, que el meu article s’assembla a tots els altres articles. I fent-ho, guanyem l’acceptació silent dels col·legues i de les entitats validadores, sí, però alhora ens allunyem cada cop més del nostre contracte social i ens tornem més i més irrellevants.

tracking