x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
DIARI TV
La tribuna

Oli de ginebre i emocions

Res en tenien de bruixes, si ens atenem al comportament, les trementinaires
Actualitzada 08/11/2021 a les 06:22
A Ordino, quan passaven les trementinaires, deien que eren dones bruixes. Va ser una de les preguntes que li van fer divendres passat a la tarda a l’Isidre Domenjó, desplaçat des de la Seu d’Urgell fins a Riba-roja d’Ebre per explicar la feina de les trementinaires, dones de bosc que des de la vall de la Vansa i Tuixén anaven a vendre pel món –pel món recorregut a peu; oblidem autocars, trens, vaixells i avions– els olis essencials extrets de pins i ginebres, a més de les plantes remeieres que, com la trementina dels pins, l’oli d’avet i l’oli de ginebre permetien guariments de persones i animals afectats d’alguna malura. Potser va per aquí la referència ordinenca a les bruixes, com volent destacar la capacitat sanadora dels seus remeis, perquè en realitat res en tenien de bruixes, si ens atenem al seu comportament, les trementinaires. En veritat eren venedores ambulants, a peu, sempre a peu, d’uns productes, d’uns remeis obtinguts aplicant coneixements ancestrals de les virtuts d’herbes i d’arbres en “el paradís de les herbes”, com afirmava fa trenta anys allà a Ossera el Miquel Borrell, marit de la Sofia Montaner i com ell, trementinaire, en aquest cas per amor. La Sofia i el Miquel van ser qui van fer el darrer viatge de trementinaires l’any 1982, desant les espardenyes, les llaunes i les coixineres i servant-ne un gavadal de vivències i d’emocions.

A Riba-roja d’Ebre la conferència de l’Isidre Domenjó encetava la 4a Festa de l’oli de ginebre, organitzada per l’Associació Amics de Riba-roja d’Ebre. I dissabte continuaven les activitats, ara ja sobre el terreny, amb les visites a dos forns d’oli de ginebre del terme municipal de Riba-roja, del total de 17 que des d’Amics de Riba-roja tenen localitzats, donant-nos mostra de la importància que l’elaboració de l’oli de ginebre tingué en aquelles terres de la Ribera d’Ebre, secanes però propícies perquè els ginebres hi arrelin i s’hi facin esponerosos. Riba-roja d’Ebre –fent la semblança amb la vall de la Vansa i Tuixén–, quan el Miquel Borrell ens deia que era “el paradís de les herbes”, vindria a ser el paradís del ginebres i, dient-ho de viva veu i amb coneixement de causa, així ens ho diu i escampa amb emocionat el Josep Aguilà, el president d’Amics de Riba-roja, movent cel i terra per recuperar la memòria i evitar l’ensorrament dels ja aperduats en alguns casos forns d’oli de ginebre, una activitat documentada des de fa 500 anys (1601 la Paeria de Lleida referia comerç d’oli de ginebre de Riba-roja) que va enlairar fumeres i guanys fins a l’any 1926, quan el darrer, el de Mariano Balances, allà ensotat a la capçalera de la riera de Berrús, va fer la darrer cuita. Aquest forn, que dissabte vam visitar en companyia dels nombrosos participants en la XI Trobada de Pedra Seca i Arquitectura Tradicional del territoris de parla catalana organitzada per l’Institut Ramon Muntaner i enguany celebrada a Móra la Nova, convidats i guiats pels Amics de Riba-roja, es manté intacte, meravellosament intacte. L’emoció que expressava l’etnòleg Josep Fornés i que ens animava a compartir, a tocar de les parets del forn, les internes i les externes, és realment allò que dona sentit al girar la vista enrere, a la recuperació, a la imbricació social, al notar, al sentir, que al capdavall és allò que ens omple. Mentre rajava l’oli de ginebre al forn petit experimental de la Garita, a Riba-roja mateix abans de dinar dissabte, aquella fortor de fum que porta totes les essències del ginebre ens avivava i ens animava a valorar el patrimoni amb respecte i reconeixement per a la gent que el va fer possible.

El patrimoni dels forns d’oli de ginebre –que els traginers pujaven cap al Pirineu amb llargues rècues de mules a vendre a les fires de bestiar de Salàs, la de Pobleta de Bellveí, d’Organyà, de Gósol, en alguna de les quals de ben segur ramaders andorrans els en compraven, d’oli de ginebre, per al guariment del bestiar–, si les coses no es torcen i per l’embranzida que porten Aguilà i companyia sembla que va per bon camí, el patrimoni arquitectònic i etnològic dels forns d’oli de ginebre el podrem veure salvaguardat en el futur Centre d’Interpretació de Riba-roja, que ja rumia al cap i espacialment, és a dir, arran de terra, mirant als quatre punts cardinals, l’arquitecte ribarojà Josep Alió, igualment ple d’emocions i sinceritats territorials.

L’altre forn que vam veure dissabte, aquest en més reduïda colla, va ser el de Quimet del Recader, al nord de Riba-roja, a l’altre costat d’Ebre, a la vall de Carlinos. Aquest forn ha merescut les intervencions arqueològiques adients per poder-ne veure l’estructura i el funcionament, tal com ens explicava l’arqueòloga Marina Prats, que també, arran de terra, palplantada al lliser, a la codina nua on hi ha emplaçat el forn, destil·lava emocions i ens les feia tastar. Certament, al capvespre, el sol daurava amb cel atorronat de mel i ametlla el ponent, mentre l’oli nou, aquest d’oliva, daurava també i amorosia les gustoses torrades del berenar...
  • #1 Dolors Andreu
    (08/11/21 10:22)


    Em sembla preciós, poètic, entre tots feu viure i reviure aquest mon tant inmens i petit en el que ens trobem...moltes gràcies per la transmissió

    Respondre
1
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2021 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts