La Seu del dimoni!

Cada vegada baixo menys a la Seu. I mireu que m’agrada: cues per baixar i pujar a qualsevol hora, arengades emprenyant qualsevol conductor amb allò de:“¿Algo que declarar, caballero?” (un dia vaig declarar la sogra i no se la van voler quedar), mossos a la rotonda de la Seu que no tenen feina i amb alguna cosa han de passar l’estona, els cotxes amb matrícula andorrana que omplen carrers i l’aparcament del gran supermercat, botigues i bars tancats i barrats, farts de caminar per mercat sense comprar res i un dimoni a cada canto­nada...

Però aquesta relació tan amorosa va començar ja fa temps (no ho he comptat, però, fent-ne un capmàs, entre els anys que he anat a recuperació, les infiltracions de no sé què, les crosses i els renecs... uns set o vuit anys), quan vaig fer una santa relliscada a la plaça del Carme i vaig veure totes les estrelles del firmament a ple migdia. El lloc era concorregut de parelles ben posades i de gent que anava amb el carretó de la compra, però ningú va venir a mirar si necessitava res i el de casa, entre riallades i paraulotes, em va ajudar a alçar per no passar la vergonya de demanar la grua per aixecar la vaca. Des d’aleshores, de cada cinc vegades que vaig a la Seu, una vaig per terra. La darrera va ser dissabte passat. Havíem baixat tard perquè els llençols se’ns van enganxar i no volíem trobar cua a la frontera. Les parades de mercat ja havien desparat i la gana començava a rosegar-nos per dins. Vam fer un bon dinar (escudella, rovellons, espatlla de xai, vinet...) i a l’hora de les postres hi va haver sorpresa: en Jordi i l’Empar van aparèixer a convidar-nos a panellets i els vam sucar en güisquet i rialles. I va arribar l’hora fatídica: en anar a fer un pipí, un escaló se’m va fer invisible i ja em teniu de morros a terra. Sort que dos nois ben plantats (després diuen de la joventut!) em van ajudar, però semblo un eccehomo (algú gosaria dir una eccedono?) i em fa mal fins i tot allò que no sona.
No he acabat d’esbrinar si el canonge de la Seu té una minyona, però segur que la Seu i el dimoni tenen un pacte per fotre’m per terra encara que vagi amb un dimoni a cada orella. Que el dimoni gros baixi i se m’endugui si no faig el dimoni quatre per no tornar-hi mai més.