Els 50.000

Cinquanta mil —miler amunt, miler avall— són els vehicles turistes que Mobilitat preveu que pujaran a Andorra durant aquest pont del Pilar. Són molts, certament. Són cinc vegades els famosos deu mil de l’Anàbasi, on Xenofont explicava la retirada dels mercenaris grecs que van participar en una guerra civil entre sàtrapes perses. Posats tots en fila índia —i encara que deixem molt poquet espai entre cotxe i cotxe— ompliríem ni més ni menys que dos-cents cinquanta kilòmetres de planxa i pintura, a raó de cinc metres per vehicle, que surt a dos-cents Seat Ibiza per kilòmetre. I encara que no circulin tots al mateix temps, que no hi circulen, hom es pregunta, ¿com redimonis hi caben, sense que col·lapsi tot, sense que infarti el país, que ja té de mena un parc mòbil més que considerable? Misteri. La geometria euclidiana i la capacitat d’absorció de carrers i carreteres andorrans tenen els seus límits, però és evident que hi ha algun fenomen paranormal, alguna contracció en l’espai-temps, un forat de cuc, un estira-arronsa. Semblaria que no pugui ser, però després venen els bioquímics recreatius i et diuen que si estiressis l’ADN que hi ha a una microscòpica cèl·lula de no res en trauries ben bé un parell de metres de material genètic. Cada persona humana té a dins, per tant, cent cinquanta milions de kilòmetres d’ADN, suficients per anar a girar al sol. Vist així, encara n’han entrat pocs. Com diuen els francesos, va, veniu nombrosos, que com més serem, més riurem.