Ostentació

Ens ensenyen una imatge virtual del projecte del camp de futbol que la Federació Andorrana de Futbol vol construir al prat de Germà d’Encamp i se’ns diu que una de les seves principals virtuts és que “no és gaire ostentós”. M’imagino l’arquitecte del Taj Mahal, prostrat davant de l’emperador mogol que el va encarregar i, tot ensenyant-li uns dibuixos del mausoleu de la favorita, dient-li que “no és gaire ostentós”. O a l’Antoni Gaudí compareixent davant dels promotors de la Sagrada Família, amb una maqueteta discreta i malgirbada, dient-los que el Temple Expiatori que els ha projectat “no és gaire ostentós”. A veure, si pel mateix preu el féssim una mica ostentós, quin seria el problema? Ens hem acostumat a veure com ens envolten tants edificis avorrits, adotzenats, insípids o directament lletjos que ara la tendència serà anar-nos-en cap a l’extrem contrari: fer-los invisibles, dissimulats, que passin com més desapercebuts millor. Fem-lo bonic, ostres. No dic que hagin de fer un altre San Siro, un Maracanà o un Wembley, però un estadi que es faci dir sí senyor no estaria malament per a l’autoestima. No n’hi ha prou que tingui les mides reglamentàries i que el ter­reny de joc sigui pla. Si ha d’acollir competicions internacionals, millor que els rivals quedin distrets, impressionats i desmoralitzats davant un mur d’aquells amb llumetes intel·ligents, alguna escala monumental, alguna sala hipòstila, un impluvi o, si mai hi ha espai per a un fris, que el vegin decorat amb un grup escultòric: atlants i cariàtides evocant les gestes esportives andorranes.