Meritxell

Nom propi escrit amb lletres de llum al frontispici natural d’Andorra, a les seves muntanyes. Santuari nacional. Lloc de pregària, de repòs, de sentiment, de vida. La Diada de Meritxell d’aquest any ens ha recordat la seva coronació ara fa cent anys, esdeveniment viscut per tot Andorra com un dia de joia i afirmació de comunitat. Amb la vinguda de la màxima autoritat eclesiàstica catalana, l’arquebisbe de Tarragona i recent creat cardenal, Francesc d’Assís Vidal i Barraquer, rebut pel Copríncep episcopal Justí Guitart i per tots els membres del Consell General i autoritats parroquials, la Mare de Déu de Meritxell floria ja del tot esponerosa com la gavernera humil del vell i antiquíssim camí de Prats. Els joiells de la corona la van fer més vistosa però no pas més altiva. El poble andorrà, amb el Consell General, síndic i els sis cònsols li ofrenaven a la Mare de Déu de Meritxell i al seu fill una corona per cadascú com a senyal de devoció del poble pietós, amb arrels cristianes des de segles i amb estima com a patrona del Principat des de l’any 1873, reconeguda canònicament així pel papa Pius X el 1913 i, prevista la seva coronació pel dia de Meritxell de 1914 –suspesa degut a la Guerra Mundial– coronada el 8 de setembre de 1921. En els cents anys transcorreguts des d’aquella jornada joiosa que ni la pluja torrencial va poder deslluir, Meritxell continua sent estimada allà dalt al Santuari acollidor i també quan ens trobem lluny. Portes obertes de dia i fins al capvespre per dormir el reclòs nocturn i, en despertar de nou el jorn, tornar a obrir els braços als pelegrins. Aquí ens plau recordar els versos sempre corprenedors i immarcescibles de Montserrat Clot Macià (1902-2000) ungint amb sentiment el portal del seu estimat recer cerdà de la torre Junoy de Queixans: “I es tanqui aquesta porta deixant la pau inclosa i s’obri com uns braços als tristos que hi vindran.” Quin enyorat clos de silenci i quina pau.

Meritxell coronada fa cent anys amb corona d’argent i pedres precioses i tornada a coronar aquest any amb dotze pedres anades a buscar la vigília pel jovent d’Aina al llac de Fontargent. “Dotze pedres per fer la corona de valors que la Mare de Déu de Meritxell vol per als ainistes en concret i a la vegada per tot Andorra”, indica mossèn Ramon de Canillo. Sí Ramon, t’escoltem i et fem cas, ens plau molt i ens conforta escoltar-te i fer-te cas. I et llegim. El mateix conte que has escrit al llibret de Meritxell aquest any és un aplec, com el de la diada, alhora físic, vull dir terrenal, i espiritual. El titules De Garçan a la gavernera i és un encoratjador compendi de llegenda i acords literaris verdaguerians, mentre ens portes de les gemades i cristal·lines aigües del llac de Garçan la llum de Meritxell: “Arribada la Fada a la gavernera, aquesta florí perfumant totes les Valls i de les arrels en sorgí una gran Llum, tan esplendorosa com els raigs de sol de migdia. La Fada canvià de nom pel definitiu que té ara i que tindrà per sempre: Meritxell.”

Pugem a Meritxell a reposar, a llescar pau, estima, bon cor, claror, pregària, història, art, poesia i andorranitat antiga i moderna. I retornem, anem enllà de Meritxell portant-la en el sarró de la nostra vida. Escrivia l’Esteve Albert poesia embolcallada per la màgia i el paisatge de Meritxell: “Recorda’t de Meritxell/ on el teu bordó s’aturi.../ En l’alforja o el farcell/ del teu cor, cal que hi maduri,/ com un fruit d’arbre novell,/ el record de Meritxell.” I Joan Puig i Salarich escrivia poesia en record al santuari de Meritxell i a la imatge perduda en l’incendi destructor de la fatídica nit del 8 al 9 de setembre de 1972. El seu poema fou premiat al certamen literari celebrat a l’acadèmia Mariana de Lleida l’any 1973 en honor a la Verge de Meritxell i en les seves línies ens gronxem i des d’elles ens envolem aquest dissabte: “Si tenies, abans, un dolç estatge/ que la fúria del foc va capolar,/ destruint l’aixopluc, l’humil altar,/ i esborrant, envejós, la teva imatge.../ Ets més viva i present en el record/ dins del cor, amorós, del qual t’enyora/ –d’esperança i de fe, punyent penyora–/ més enllà de la vida i de la mort./ Queda el tany de la vella gavernera/ arrapat al pedró. La primavera,/ el brancatge ha florit sobre el cel blau.../ Si la fe a Meritxell troba drecera,/ bollarà una cançó més renouera/ i, en un doll gloriós, la teva pau.”