Insolació

No és que em passi gaire sovint, però de vegades se m’atura el món: no se sent ni una mosca, no existeix ningú, no passa absolutament res, no fa ni fred ni calor, no tinc set ni gana, ni plors ni rialles... La pantalla se’m difumina i noto els dits d’algú que ballen i toquen el piano damunt d’un teclat orfe de lletres.

No, no és com la mort, però potser sí com aquell segon que hi ha qui explica que li ha passat tota la vida per davant. Hi ha imatges inconnexes, paraules perdudes, converses transportades per boires pixaneres que deixen sentir ara un so ara un altre, pluges que ja no mullen, calors que s’han refredat, objectes que ningú sap per a què serveixen, llàgrimes que no s’acaben d’eixugar i rialles que s’eternitzen més enllà de l’ahir, olors de seda i tactes de vi dolç, cançons que ningú canta, robes que no abriguen, músiques que acaricien i enyors encastats a cada racó.

La nena tan aviat s’està banyant dins una conca mig plena d’aigua mentre la mà de l’àvia la manté asseguda com està bruta com una guilla perquè ha caigut de ple enmig d’una bassa al carreró d’en Vinyoles i fins i tot les trenes se li han pelat com els genolls; tan aviat fa olor de xeringuilla i llimones i rosers perquè ha ajudat l’avi a regar l’hort com fa una pudor fastigosa perquè, tot jugant, ha ajudat la tia Manolita a netejar tripes... Hi ha tot de gent: en Paco Capella que toca Rosó quan la veu entrar a l’envelat de Mollerussa, la Nita del Bacallà que sap que el pare s’enfadarà perquè no té ventresca i li ha de donar morro, en Máximo que surt de ca les nenes, la Lola Tarrats que té fred, la senyoreta Vilahur que s’ha tornat cega... I hi ha qui parla de sitrells, de joneis, d’ubirar enllà, de xeliàndries, de llibants, d’anar a marc en trenc, de gudais, de fussots, de lluerts, d’eixides, d’estrijolar-se, de tatxar xíndries, d’esclovellar fesols, d’afollar nius, d’escalipatxos i de papibous... I se sent el so de les sirenes de la fàbrica, el gruny d’algun porc que vol muntar la truja, el xiulet de l’esmolet, el picar del morter, en Berto que canta, el xerrac d’en Selís, els bruels dels pebrots a la plaça dels Arínsols de cada dia que escric la columna...

Coi. Ja he tornat al món. Sort que l’estiu s’acaba.